Tres dies abans de la seva mort definitiva, Planas Sanmartí em féu un entranyable senyal de comiat inajornable. Feia anys que no ens trobàvem. Quan l'amic i mestre de comunicacions de tota casta separà les aigües del seu Mar Roig, jo vaig restar definitivament a la riba de la família, fins al punt de fer de pare a la filla major quan organitzà la seva primera exposició d'art a l'Ajuntament de Campos.
Pel calfred del misteri vaig entendre que aquell signe era una treta de la infinita i enginyosa polissonada del gran artesà de l'enginy i de les verbes.
Muntava guàrdia, com gairebé cada dia, a l'entrada de Marginàlia. De prompte vaig descobrir a la darrera donació de llibres un exemplar del meu En nom del pare, l'aplec de poemes que més estim de la meva vida. Al llarg de 10 anys de recollida solidària de llibres, mai no havia aparegut aquest fill de l'ànima. A la nua i essencial portada figura el "Càntic d'Acompanyament de J. Planas Sanmartí".
Dissabte a la tarda, horabaixando, em vaig recollir a la sala bona de Can Gazà, sota la reproducció del Clam de l'Ofegat de l'enyorat Riera Ferrari, amic i fautor del nostre bon vivant català. Agombolat per un oratjol misericordiós, vaig declamar en veu alta, talment una salmòdia, el prodigiós càntic de Cinto Planas que acompanya, escalfa i honora els meus gemecs d'estimera per la mort de l'home més tendre, ocurrent i sencer que ha parit aquesta terra nostra i que fou, per la sort més gran del món, mon pare.
Vaig resar lentament, assaborint cada mot i cada sentiment, el càntic del criptopoeta que malgastà en cròniques, anàlisis i ironies, la seva profunda capacitat creativa. Les esgarrifoses i oportunes cites de Nikos Kazantzakis, tretes del seu prodigiós llibre Crist de nou creuclavat, que introdueixen i marquen els set capítols del càntic d'acompanyament, em serviren de compàs per al meu murmuri de vespres funeràries.
Quin prodigi de paraules i tendreses! Quina meravella de conceptes i transcendències! Quin portent de dolences i enyorances!
Així com baixa el riu de la nostra tèrbola història no crec que cap col·lectiu organitzi homenatges al periodista català incardinat a Mallorca. Tot i això les ressenyes dels nostres diaris foren magnífiques. Si de cas un dia es fa record públic dels atrevits que es tiraren al clot de la brega, m'agradaria que aquest càntic d'acompanyament de En nom del pare omplís els minuts de silenci que obligatòriament cada commemoració ha de dedicar a la pregària.
Al final de la tarda vaig acomplir el manament que corona el càntic de Cinto Planas.
"Aquest parenostre, dit en nom del pare, s'hauria de resar cada dia, a l'hora de l'Àngelus, des de la trona de Sant Pere, per als cristians que encara poden creure que l'Home és Déu i que saben, benaventurats ells, què és l'estimera".
Arribà la fosca al casal i a la memòria i jo seguíem repetint el meu Pare Nostre:
"Cabroníssim avantatgista, Déu,
desvergonyit passota del temps i de l'espai...".
