Quan llegeixin això ja estaré a l’exili. Així, sense avisar, com si els hagués encomanat que avui estiguessin tots a la feina i a l’hora de la veritat jo hagués marxat d’estranquis. A la Catalunya contemporània ja no es marxa de vacances, ara no ets ningú si no marxes a l’exili. En el meu cas, a l’Escala, que no té tant glamur com Waterloo però a canvi hi ha turistes lleugeres de roba, vagi una cosa per l’altra. Això sí, en lloc de marxar amagat en la part del darrere d’un cotxe jo ho faré al volant, m’agrada ser el conductor del meu propi destí. Si els meus assessors no m’han enga-nyat, ara es tracta només de muntar una caixa de resistència que em permeti sufragar les despeses d’aquest exili, i a viure, que són dos dies. Naturalment, espero de tots vostès que em vinguin a visitar cada cap de setmana, jo els permetré fer-se fotos amb mi i vostès em portaran viandes, en el benentès que s’admetran només pernils ibèrics, gambes, calamars a la romana i coses per l’estil, que un és exiliat però no estúpid. La dona i les criatures, això està clar, es quedaran a Girona, només faltaria que els hagués d’aguantar també en l’exili. Per aquells de vostès que no tinguin vehicle, es muntaran busos expressos que els deixaran a la porta de la casa de l’exili: pel mòdic preu de 55 euros, tindran dret al viatge fins l’Escala, un entrepà de formatge, i una samarreta commemorativa.
En lloc d’aparèixer en una pantalla gegant per dir burrades, em comprometo a fer-ho amb una columna cada divendres. No demanin més, que prou dura és la vida de l’exiliat. Ha volgut la fortuna que el bo d’en Matamala, ara senador, tingui temps lliure fins que comenci la legislatura. Aprofitant la seva experiència en tasques d’exili, li haig de demanar que vingui un cop per setmana a fer neteja de casa, que la meva no du nom tan pompós com la de la república, però cal algú que sàpiga fer anar l’escombra i el fregall, feines en les que el senador excel·leix, tinc entès. I en fi, quan acabi el meu exili -durarà un mes exacte-, espero que em vinguin a rebre a l’entrada de Girona autèntiques multituds amb banderes i pancartes, encapçalades per les autoritats municipals. I que a ningú se li acudeixi dir que torno de vacances o els meus fills escriuran tuits contra ells. Ens veiem a la fi de l’exili. Seguim! Unitat!
