Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Bernat Jofre

Anglaterra, quan es cuida l'inversor

Cinc dies a Londres són pocs per a extreure'n paradigmes. Però sí per a poder explicar alguns fenòmens que estan afectant avui en dia els balears i espanyols en general.

D'entrada, a aquesta ciutat fa tres mesos que no davallen dels divuit graus. No tan sols aquí: aquesta circumstància s'està donant de la costa atlàntica irlandesa fins a Praga, i del Tirol al Bàltic, aproximadament. Com a anècdota de la situació, comentar que la productivitat lletera britànica ha vist com la calor l'afectava de manera notable. Veient les ofertes que fan els operadors british dels destins espanyols i el preu d'un hotel aquí, no és massa difícil d'entendre quin és el destí amb major rendibilitat. Dol, però és així.

En segon lloc, els hotelers anglesos aposten per la multioferta en quan a segmentació clientelar. De la mà de les autoritats, han començat un pla de modernització d'actius. Però sense condemnar les categories dites "inferiors". Així és com les multinacionals del sector han pogut desembarcar a tot el país. Portant els seus canons comercials al destí, la qual cosa l'acaba potenciant més del que ja ho estava.

El Regne Unit entén l'inversor. És un país amb una capital en ebullició, plena de grans plomes per a elevar gratacels. Aquí el Brexit ja s'ha interioritzat. I es segueix endavant. Per suposat, en fer un hotel nou a Anglaterra els inversors no han d'anar a cap borsí i pagar les places desitjades a preu de canari jove. I es que si es fan comptes, pot arribar a sortir més barat comprar el caríssim sòl londinenc que un establiment nou a Balears. Amb un rendiment molt diferent, per suposat.

Londres no accepta creuers dins el riu. En podria tenir. Però la potent imatge de Westminster amb un creuer de milers de passatgers no es dóna. Malgrat ser tècnicament possible, les autoritats decidiren que la presència creuerística a la ciutat presentava més problemes que avantatges.

Malgrat que es podria haver estancat en un producte imperial i de "glamour", és la ciutat del Tàmesi i tota la nació una reinvenció permanent en quan a segmentació turística. Han sabut fer-ho gràcies a una burgesia i noblesa generoses, capaces de tenir un sentit cultural i museístic molt acusat. També gràcies a un Estat que ha sabut trobar en la paraula "mecenatge" una palanca política d'atracció de grans galeries i accions culturals de beneficència que aporten milions de turistes per a les diferents ciutats angleses. Els fons de la National Gallery, Barbican o Natural History Museum no haguessin estat possibles sense aquesta comunió entre el públic i el privat.

Tenim molt a aprendre de les illes britàniques, la veritat sia dita. La seva amplitud de mires i orígens els fa ésser pràctics. La corrupció és poca. Com a mínim en les seves formes externes. Aquí ni es planteja que un responsable polític contracti a càrrec dels pressupostos generals a la seva parella sentimental. En canvi, accepten com a cosa pròpia un sistema educatiu elitista i marcadament sexista. Qui no ha anat a un exclusiu centre privat masculí o algun internat de senyoretes no té quasi cap possibilitat d'ingressar a Oxford, Cambridge o la fins i tot més moderna London School of Economics. És potser la taca negra del sistema: la manca d'igualtat entre classes.

Clar que ben mirat... cap a on va Espanya amb tota aquesta dotació de (cares) d'universitats privades, on el més important és fer relacions públiques i així poder tenir un lloc de feina tan bon punt haver acabat el grau?

Compartir el artículo

stats