Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Munar

Notes de tall

Jaume Munar

Anatomia d'un culturicidi

El vertader escàndol de la política cultural d'aquests darrers anys és haver invertit l'escala de prioritats apartant el ciutadà del centre de l'acció política per situar-hi les indústries culturals

La ucronia amb què els ciutadans ens hem recreat durant les avorrides negociacions del pacte de Bellver consistia en imaginar un govern de PP, Cs i Vox que, com a primer cop d'efecte, suprimia la conselleria de Cultura. El que ningú no esperava és que serien els propis partits del pacte que acordarien suprimir-la només quatre anys després de crear-la amb la presumptuositat habitual. Les reaccions no es feren esperar i la "gent de la cultura" manifestà la seva indignació contra el que consideraren una ofensa impròpia dels "nostros".

La lleialtat i la submissió que aquests lobbys i artistes han demostrat durant els darrers quatre anys, puntuals i somrients sempre que el poder els convocava al photocall de Ca n'Oleo, no ha estat degudament recompensada. No es tracta, però, de mossegar ara la generosa mà que els ha alimentat les butxaques i els egos, sinó de defensar el dret del sector cultural i dels artistes a tenir una menjadora pública sempre plena i baixa a bastament. Ens trobam, en definitiva, davant la indigestió que han provocat uns mals vicis que Rafael Sánchez Ferlosio ja va denunciar l'any 1984 en un article publicat a El País i titulat La cultura, ese invento del gobierno: "En efecto, si éste [referint-se a Goebbels] dijo aquello de "Cada vez que oigo la palabra cultura amartillo la pistola", los socialistas actúan como si dijeran: "En cuanto oigo la palabra cultura extiendo un cheque en blanco al portador"".

El vertader escàndol de la política cultural d'aquests darrers anys, però, no és només haver caigut en un clientelisme indissimulat, sinó haver invertit l'escala de prioritats apartant el ciutadà del centre de l'acció política per situar-hi les indústries culturals. Allò més sorprenent és que els mateixos partits que han executat aquest culturicidi no haurien dubtat a qualificar de privatització encoberta i d'intolerable mercantilització d'un dret bàsic el fet que, per exemple, la conselleria de Sanitat s'hagués dedicat a invertir fons públics en potenciar la indústria sanitària o que la d'educació hagués constituït un Institut d'Indústries Educatives. Ben al contrari, hem hagut d'aguantar que durant els darrers quatre anys se'ns vengués com a revolucionari i innovador un concepte -el d'indústria cultural- que, ja en els anys 40 del segle passat, Theodor Adorno y Max Horkheimer havien encunyat, precisament, per a desemmascarar plantejaments aberrants al voltant de la cultura com els que s'ha dedicat a aplicar el govern de la gent.

Algú podria al·legar que l'eliminació de la conselleria de Cultura era una manera discreta de reconèixer aquests errors. La realitat, però, és que els Acords de Bellver han fet palès que el PSIB, MÉS i UP no només no han canviat els seus plantejaments, sinó que els han refermat sense cap tipus de rubor. A priori, hom pensaria que la cultura, pel fet de ser un dret, o bé s'inclouria dins el bloc de 'Drets i llibertats' o bé dins el de 'Serveis públics'. Les forces del canvi, però, han considerat que el bloc adequat és el de 'Model econòmic'. Per si això no fos prou eloqüent, els dos primers acords de l'apartat es dediquen, novament, a les indústries culturals. Per tant, es confirma i es consuma el gir neoliberal que aquestes tres forces, teòricament d'esquerres, perpetraren durant la passada legislatura.

La cultura ha quedat reduïda a una activitat industrial i els artefactes culturals a mera mercaderia. En conseqüència, el valor de la cultura ja no resideix en la seva capacitat de descobriment i canvi, sinó en la quantitat de subvencions que permet obtenir o, en el millor dels casos, en el nombre de turistes que és capaç d'atreure. En aquest context, la cultura esdevé un mer pretext sense altra funció que la de servir de subterfugi a indústries i a artistes per a poder extreure recursos públics i influir sobre els cercles de decisió política. Tant és així que, de la mateixa manera que a les Balears ja fa molts anys que, de manera intencionada, es va confondre el turisme amb les associacions hoteleres, la sanitat amb els sindicats de metges o l'agricultura amb les associacions d'empreses agrícoles, el 'Govern de la gent' ha volgut confondre la cultura amb el que popularment es coneix com a "gent de la cultura". És a dir, amb el seguici d'artistes, indústries i associacions que, davant el risc de perdre les prebendes i la influència, han acabat amenaçant Francina Armengol amb la seva particular tractorada.

La presidenta, en lloc de cedir davant d'aquestes pressions, pot ser hauria fet un millor servei a la societat assumint que un govern progressista té el deure de gestionar la cultura com un dret i no com un simple sector econòmic, que és el que, a la manera de PP o Cs, ha fet fins ara. Tanmateix, un cop ha quedat constatat que l'únic plantejament del Pacte és l'obstinació en el culturicidi, és més necessari que mai rescatar la cultura, expulsant les elits que parasiten conselleries i regidories per tal de poder retornar-la als ciutadans.

Compartir el artículo

stats