Qualsevol que hagi seguit de prop l'actualitat informativa dels darrers anys i el judici en contra dels independentistes catalans té les claus per avançar amb certesa quin serà el contingut de la sentència que dictarà el Tribunal Suprem. Només necessitarà processar les diverses reaccions que s'han produït a Espanya d'ençà que l'independentisme començà a articular un discurs polític que havia de dur bé a la declaració d'independència, bé a la celebració d'un referèndum. En efecte, aquestes reaccions de la monarquia, del Govern central, dels ideòlegs dels sistema, de la judicatura, dels grans mitjans de difusió i dels poders econòmics, ens posen en una evidència: l'únic projecte per contestar l'independentisme era, és i serà la repressió sense miraments i amb la màxima contundència. Tot plegat amb un triple objectiu gens dissimulat: escapçar els lideratges, inocular la por en la ciutadania catalana per a les properes dècades i criminalitzar l'independentisme com a pràctica política i també com a ideologia.
Des del moment que sabem quina ha estat l'estratègia dels poders de l'Estat per combatre l'independentisme, estratègia, val a dir-ho, dissenyada i executada a la perfecció sota l'empara de la força bruta i brutal de l'aparell estatal sencer, sabrem també en quins termes se pronunciarà la malaurada sentència. Si cada seqüència de la repressió obeeix a un pla i la sentència és la part culminant d'aquest pla, la condemna a molts anys de presó és inevitable. Quedi dit, doncs, per als qui professen una fidelitat cega al dogma que proclama que Espanya és un Estat de Dret, plenament democràtic, que respecta la separació de poders: el judici en contra dels independentistes catalans no ha estat res més que una farsa descomunal, artificiosa i maldestra, dirigida a revestir la condemna d'una aparença de correcció en les formes i els continguts. Una farsa, doncs, que culminarà quan es faci públic que els líders actualment empresonats són condemnats a penes de privació de llibertat que no baixaran dels vuit anys (amb aquesta xifra la sentència s'avançarà a una eventual declaració de nul·litat per part de les instàncies europees: quan això arribi, pensen, els acusats ja hauran complert pràcticament la totalitat de la condemna). Encara una dada més: els acusats que han estat sempre en situació de llibertat probablement seran absolts. ¿Tot plegat vol dir que la sentència estava escrita des del primer dia? Precisem: no estava materialment redactada, com no ho està ara, però sí decidida. I això -ja en parlarem més avall- perquè la raó d'Estat ho manava i ho mana.
Tanmateix, en l'hora en què l'única incertesa remarcable és saber la concreció exacta de les penes a partir del sostre mínim esmentat, convindria fer una síntesi dels arguments que permeten afirmar la realitat de les condemnes. Amb un imprescindible punt de partida previ: al Tribunal Suprem no li importa ni poc ni gens la lectura del Codi Penal, ni la contemplació de la realitat dels fets, ni menys encara dilucidar si els drets fonamentals dels acusats han estat vulnerats en una diversa multiplicitat de supòsits. Ni tampoc li importa esbrinar si, quan els acusats actuaren de la manera que ho feren, ho feren guiats legítimament pel compromís amb els ciutadans de possibilitar-los l'exercici del seu dret democràtic a la participació política. Ans el contrari, el que li importa de debò, al Tribunal Suprem,és servar les formes -la mera aparença-;acomplir la missió encomanada,i arribar, a desgrat del camí emprat, a la conclusió condemnatòria decidida fa estona. Tothom sap -i els jutges més que ningú i els del Tribunal Suprem són doctors en la matèria- que el dret és com una mena d'elàstic susceptible de ser estirat d'un costat o de l'altre segons que convingui. Al cap i a la fi, els sacerdots que interpreten el significat dels oracles són els mateixos jutges, i en aquest cas són, a més a més, els únics que ho poden fer (no hi ha més instàncies judicials ordinàries). Per tant, diran, sense envermellir, allò que serveixi més i millor a la finalitat perseguida. I si han de construir artificis que parlin de "violència ambiental" o de "violència normativa", ho faran. I si han de retòrcer el sentit comú i la lògica més elemental, també ho faran.
Vegem, doncs, la síntesi anunciada de les raons que permeten afirmar la realitat de les condemnes:
1) Espanya, en la seva configuració jurídicopolítica actual, és un Estat totalitari hereu directe i preclar de la dictadura franquista. Que un Estat sigui totalitari significa que els tres poders clàssics -executiu, legislatiu i judicial-, per bé que estiguin formalment separats, participen d'una mateixa unitat funcional. Això és: l'operativa dels tres poders es coordina de manera que, a l'hora de servir als interessos de l'Estat, no es produeixin dissonàncies. El franquisme -sapiguem-ho-enunciava just d'aquesta manera el dilema: els tres poders havien d'existir per separat, de forma identificable, però -ai!- l'expressió concreta de cadascun d'aquests poders s'havia de dur a terme de forma coordinada. I si contemplen, per posar l'exemple que més s'adiu amb el cas que ens ocupa, com són els partits polítics els que designen, a través del Parlament, els càrrecs de la cúpula judicial i que aquesta cúpula designa al seu torn els seus vicaris i beneficiats, tindrem el cercle de la "coordinació" ben tancat.
2) A partir de la mort del dictador Franco -novembre de 1975-, l'estructura profunda de l'Estat, malgrat la tan cobejada Transició, es mantingué intacta. Per tant, el gran funcionariat -i aquí hi entren els jutges-, servidor fidel del franquisme fins al darrer moment i més enllà, no va patir el més mínim qüestionament del seu paper durant la dictadura. En conseqüència, l'anomenada Transició democràtica es dugué a terme amb els mateixos servidors públics que havien servit el franquisme. Els mètodes d'actuació d'aleshores, la mecànica en l'adopció de les decisions i també -com és obvi- les persones quedaren consagrats com a vàlids i legítims per a la nova època que, deien, s'havia posat a caminar.
3) Al respecte, cal recordar que fa unes quantes setmanes el mateix Tribunal Suprem ha entès que el règim del dictador Franco -un assassí que causà en quaranta anys innombrables morts i patiments a milers i milers de persones- no va ser una anomalia, com no ho va ser el seu accés al poder, a través, ell sí, d'una rebel·lió militar que provocà una cruenta guerra civil que durà tres anys. Si això és així -repetim-ho-, si resulta que segons el Tribunal Suprem la dictadura franquista és un capítol més de la història que no mereix cap rebuig específic, s'entén que la monarquia que patim, entronitzada pel mateix Franco, se senti continuadora de la tasca del caudillo (" providencial Caudillo de España", l'anomenaven en els discursos oficials). Venim, doncs, d'on venim.
4) Una de les màximes repetides pel franquisme fins a la sacietat al·ludia al mandat de la preservació de la unitat d'Espanya per sobre de qualsevol altra consideració. Fins al punt que quan el rei Joan Carles accedí al poder reconegué que aquesta havia estat la principal prescripció del seu mentor. Aquest dogma, al qual adesiara s'ha atribuït la qualitat de sagrat, arriba intacte fins als nostres dies. Recordem-la memòria és una gran aliada, i l'oblit un gran enemic- com des de les altes instàncies de l'Estat - Lesmes i Rubalcaba, per posar-ne només dos exemples ben significatius- es va afirmar amb contundència, ben al començament de la causa judicial, que la unitat d'Espanya havia de ser el nord que guiés qualsevol decisió i que tot l'ordenament jurídic havia de ser interpretat a la llum d'aquesta màxima. I s'afegí explícitament que, si les costures de l'Estat de Dret se'n ressentien,era un preu que s'havia de pagar (i prou).
5) El discurs radiotelevisat del rei el 3 d'octubre de 2017, al marge d'una errada estratègica sense precedents perquè apel·là al mal remei de la intransigència en comptes de fer-ho a la concòrdia, constituí una clara aposta a favor de la repressió. Un convit en tota regla a la mà dura. Un allò de dir als encarregats de dur a terme els seus designis: tranquils, que tot plegat ho empara la monarquia.
6) Per això, el mandat dels grans poders de l'Estat arriba al Tribunal Suprem (tot flueix). Precisament perquè les complicitats ideològiques hi són sense reserves, no li ha costat gens assumir el paper d'instructor, primer, i de jutge, després, que en absolut li corresponien (cap dels dos). I com que el mandat encara no s'ha complert del tot, ara toca satisfer la set de venjança i posar l'independentisme català sota la bota de l'Estat.
7) Si algú encara necessita més arguments, que llegeixi les darreres interlocutòries del Tribunal Suprem i que en tregui conclusions. Que les tregui també del fet palpable que els acusats romanen a dia d'avui tancats a la presó. Si la sentència hagués de ser absolutòria, haurien estat posats en llibertat uns dies després d'acabar el judici. No passa ni passarà perquè, segons hem vist, l'Estat té decidida la condemna des del primer moment. La sentència només serà el darrer capítol d'una història amb un lamentable final conegut.
