La combustió espontània en què va entrar Més per Mallorca dijous passat ha acabat d'enrarir un inici de legislatura que ja s'intuïa inestable des de la mateixa nit electoral. La il·lusió -en la doble accepció del terme- amb què el PSIB, Més i UP encararen la victòria de fa quatre anys ha degenerat en una inèrcia que poc o res té a veure amb el "canvi" que aleshores es va prometre. Per fer-ho palès, malgrat que d'entre tots els edificis que és possible imaginar una fortificació gòtica seria el darrer que hom associaria al canvi, algú va tenir la idea de triar justament un castell -i antiga presó- com a escenari per a presentar els nous acords. Armengol va assumir de bon principi el seu paper de reina i va arribar en darrer lloc, fent esperar a un Miquel Ensenyat i a un Juan Pedro Yllanes que entraren a Bellver com a socis i en sortiren com a súbdits. Només una experta en els jocs de mans podia deixar a dos cavallers amb la sensació d'haver estat investits dels honors més elevats just després d'haver-los desposseït de totes les armes.
Tanmateix, el fet que només un 53% de l'assemblea de Més per Mallorca hagués recolzat aquell acord, d'entrada, no garantia l'èxit d'una jugada d'escacs que podria haver estat perfecta. Enviar la torre Ensenyat al cementiri de cocodrils desdentats de la Calle de Bailén possibilitava que les caselles que deixava lliures fossin ocupades pel cavall Santiago. Lamentablement per als interessos de la presidenta, sembla que ni Ensenyat resistirà l'esvoranc causat pel càstig dels electors ni Fina Santiago superarà l'estigma de ser vista més com un cavall de Troia que no pas com un cavall d'escacs. Avui per avui, ningú no és capaç de predir quins seran els moviments que els ecosobiranistes faran a patir d'ara; ni tan sols si seguiran dins la partida a final de legislatura.
El contrast entre la situació de Més i la d'UP és, a hores d'ara, tan marcat que sembla que s'hagin intercanviat els papers. Fa quatre anys era Més qui assumia responsabilitats "amb sentit d'Estat" i Podem qui encadenava un sainet rere l'altre arran de les disputes internes. Que més d'un 91% dels vots de l'assemblea de Podem fossin a favor de l'entrada al Govern permet mesurar amb precisió la distància que, a dia d'avui, hi ha entre la militància d'ambdues formacions. Han estat tantes les facilitats que Yllanes ha donat a l'hora de negociar que, en alguns moments, ha semblat que l'antic enemic de "la casta" s'havia convertit en un socialista més. No és menys sorprenent que la futura consellera d'agricultura i pesca rebi els elogis dels mateixos sectors que li han negat el pa i l'aigua a Vicenç Vidal durant els darrers quatre anys. En definitiva, pareix que el famós "asalto a los cielos" de la formació de Pablo Iglesias ha acabat en aterratge d'emergència. I posats a triar, és clar, sempre és millor aterrar en una poltrona que no fer-ho dins un pedregar. Ara bé, tot i que per a la torre Yllanes la vicepresidència del Govern fos una temptació irresistible, pot ser sigui encara més irresistible la teranyina amb què la reina Armengol l'acabarà embolicant i, probablement, desactivant.
El document d'acords amb què les tres forces progressistes han volgut dissimular el joc de cadires a què sempre acaba reduïda tota negociació es titula "Acord2 de governabilitat". Els verbs utilitzats en els encapçalaments de les propostes -"seguirem", "incrementarem", "continuarem", "avançarem", "millorarem"- deixen clar que el canvi com a tal era cosa del passat i que l'únic que cal fer durant els propers anys és polir-lo i revisar-ne els acabats. Ara bé, si tenim en compte, només a tall d'exemple, que les principals lleis aprovades durant la passada legislatura estan recorregudes davant el Tribunal Constitucional, que no es va qualificar ni un sol habitatge de protecció oficial o que es mantenen els barracons en molts col·legis públics, pot ser hauria estat més convenient reduir la dosi de grandiloqüència, assumir els errors i acceptar les limitacions a què s'enfronta un govern autonòmic.
El discurs d'investidura de la presidenta Armengol es va centrar, un cop més, en "els drets i les llibertats", dos elements que, tot i ser els més sagrats d'una democràcia, deixen de ser-ho tan bon punt són sobreexplotats en el discurs públic. En una entrevista concedida al digital Contexto, l'economista Andrés Villena es va referir al govern de Zapatero com un "gobierno de simulacros" i el va definir així: "nos encontramos ante una izquierda efectista en lo cultural -lo que algunos llamaron los derechos sociales- pero totalmente castrada para transformar el modelo económico". En aquest sentit, el dilema de la legislatura que comença serà principalment aquest: simular o canviar? De la decisió que es prengui en dependrà el ser o no ser d'Armengol i del conjunt del Govern, però sobretot, el ser o no ser de molts ciutadans d'aquestes illes.
