La casualitat ha fet que només un dia de diferència separi el Dia Mundial del Medi Ambient i la data en què va néixer mumare, 6 de juny, ja fa d'això 98 anys. Dissortadament va morir jove, als 77, però d'alguna manera va ser una ecologista avant la lettre. Segurament sense proposar-s'ho, tot sigui dit: simplement perquè era conscient d'una cosa tan elemental com la finitud dels recursos en una illa on l'aigua sempre ha estat un bé més aviat escàs. Era una persona més aviat conservadora, educada en els paràmetres del Règim que obligava la immensa majoria de les dones a dedicar-se a Sus labores, un eufemisme sota el qual s'amagava la plena dedicació a la casa i la cura dels fills. Com si això fos poca cosa, mare meva! (i valga la redundància).
Una de les coses que record nítidament és que aprofitava l'aigua de passar l'escurada, sempre que no tingués massa detergent, per regar els cossiols de la terrassa de ca nostra, un per un, just amb la dosi suficient perquè anassin tan bons com esponerosos. Un altre dels records emotius que guard d'ella va ser el dia que es presentà al míting que Els Verds, formació a la qual vaig pertànyer als seus inicis, vàrem organitzar a l'antiga Escola Pública d'Es Pont d'Inca. La podria dibuixar: asseguda a primera fila i escoltant atentament els arguments amb què tractàvem d'explicar conceptes com ara la urgència ecològica, la necessitat de reciclar, de ser concients que cap dels recursos naturals és perenne o il·limitat... Fins i tot un moment donat va intervenir, decidida i sense complexes, defensant allò que no era tant una qüestió d'ideologia com de sentit comú, de fer entendre que en l'estalvi energètic i la cura del medi ambient estava la clau de la sostenibilitat del planeta i de les futures generacions.
Nomia Joana, mumare. Joana Ribas Ribas, per més senyes, encara que al poble tothom la coneixia com na Joana des Pinaret, que era la casa pagesa dels afores -on avui s'ubica el Centre de Menors del mateix nom- on va néixer i es va criar, segurament en un clima d'austeritat (sempre ens contava que només menjaven carn un pic a la setmana, com a molt) i notablement condicionada pel fet de ser una dona en una època especialment grisa i obscura per a elles. Però no obstant això aquella nit del míting a l'Escola Pública vaig descobrir-hi un ésser sensat i reivindicatiu alhora, acostumat com estava a veure-la quasi sempre amb el davantal posat i una actitud aparentment submisa. No sé què faria, ara, si sabés que en alguns municipis de Mallorca es produeixen pèrdues d'aigua a la xarxa que superen el 50%, o que la contaminació de la mar és causada en un 80% per l'activitat humana. Seguramet se sulfuraria ferm, si en un dels seus banys d'aquella enyorada Can Pastilla veiés passar algun d'aquests megacreuers la sola visió dels quals ja produeix una sensació de desproporció, de manca d'equilibri amb l'entorn i la sostenibilitat pròpies d'una illa petita. I no en parlem si contemplàs l'alarmant pèrdua d'hàbitats naturals, o la sobreexplotació irresponsable dels recursos, o la proliferació del plàstic, o la saturació de les carreteres...
Pagaria el que fos per poder fer una xerradeta amb ella, de tot plegat. No obstant intuesc que, matisos a banda, coincidiríem en un parell de qüestions. La primera i més important, en la necessitat de consensuar uns límits al creixement entre totes les parts implicades, partits polítics, hotelers, empresaris, agents socials... La segona i no menys rellevant, en la importància que en aquest terreny tenen la conscienciació i l'educació ambiental, tan la que es duu a terme des de les instàncies acadèmiques com la que es fa a través de petites accions que ajuden a sensibilitzar, a prendre consciència de la fragilitat dels ecosistemes que ens subministren l'aire que necessitam per respirar. Com ara aquell senzill i quotidià gest seu de reciclar l'aigua de l'escurada, sense anar més enfora. O el del «clot del fems» que hi havia al fons del corral de ca nostra, com si fos la cosa més normal i natural del món.
No són bromes. D'acord amb unes interessants Jornades organizades pel CES no fa gaire, el Mediterrani és el mar més contaminat del planeta: hem passat d'1,5 milions de tones de residus plàstics l'any 1950 als 300 milions de tones actuals. En trenta-cinc anys (1982/2016) la temperatura de la seva aigua ha experimentat un increment d'1,5 graus, amb totes les conseqüències que això té per a la fauna i els ecosistemes marins. La progressiva desaparició de la posidònia, motivada en bona mesura per l'increment del trànsit marítim comercial i la proliferació de la navegació esportiva, amenaça la supervivència de molts de peixos i mol·luscs que depenen d'aquest hàbitat tant com noltros de l'oxigen que inhalam...
..
En fi, no era la meva intenció preocupar ningú amb dades que d'altra banda són prou conegudes. O potser sí; no es tracta de ser catastrofistes sinó de posar fil a l'agulla en un problema que ens afecta a tots, i tots som per tant els que hem de moure fitxa d'alguna manera per tractar de solucionar-ho. Benvingudes siguin doncs per a això la investigació i les noves tecnologies, però també aquell sentit comú i de l'equilibri ancestrals propi de les generacions que ens precediren, i de les quals mumare i moltes altres persones com ella n'han estat un magnífic exemple.
