Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Sebastián Frau

L'independentisme català a les Illes Balears

Com és sabut, a les eleccions europees la circumscripció electoral és única -el conjunt d'Espanya- i això permet que l'elector pugui atorgar el seu vot a qualsevol de les candidatures que hi concorren. Per tant, podem votar partits allunyats del nostre entorn geogràfic i mostrar afinitat amb les formacions a les quals normalment és impossible votar, o perquè no es presenten a la nostra província -les eleccions legislatives-, o a la nostra comunitat autònoma -les eleccions autonòmiques- o al nostre municipi -les eleccions locals. Si això és així, analitzar els resultats de les proppassades eleccions europees ens permetrà saber, per exemple, què pensen els illencs del conflicte català i quina valoració fan dels seus líders. Unes altres anàlisis, que també semblarien oportunes, ens durien a demanar-nos com és que determinats partits de casa nostra -pensem en MÉS i El PI- insisteixen a cometre les mateixes incomprensibles errades estratègiques en presentar-se a unes eleccions europees quan saben abans de començar que els resultats que obtindran oscil·laran entre la irrellevància i el no res. Abstenir-se de presentar-se i recomanar el vot per als més forts dels més propers ideològicament o per a les formacions amb les quals se suposa que és obligat solidaritzar-se quan són objecte de repressió, hauria estat una mostra esperançadora de sentit comú, de coherència i de coneixement de la realitat.

Els dos partits independentistes catalans que concorrien a les eleccions europees ho han fet en unes condicions de marcada desigualtat en relació amb els altres partícips. Recordem que Oriol Junqueras -cap de llista d'Esquerra Republicana de Catalunya- està empresonat per la justícia espanyola fa dinou mesos, i que Carles Puigdemont -cap de llista de Junts per Catalunya- viu exiliat a Brussel·les per tractar d'evitar la mateixa dissort que el seu antic company de govern. Doncs bé, en aquestes condicions -presó i exili- del tot desfavorables, incrementades encara per les arbitràries limitacions imposades per l'administració electoral i la justícia espanyoles a l'hora de permetre'ls la participació en la campanya electoral, els dos partits han tingut al Principat uns resultats excel·lents, que, sumats, freguen el 50% dels vots emesos. Aquests resultats demostren, entre altres coses, la pervivència de la voluntat independentista d'una part molt sensible de l'electorat català i, ensems, el reconeixement dels lideratges dels dos polítics perseguits. Malgrat la ferotge repressió desfermada i en contra de tots els mals auguris que anunciaven a tort i a dret la baixada irremeiable d'un suflé que, en comptes de baixar, puja.

I a les Illes Balears, on els partits polítics que guanyen totes les eleccions són d'obediència espanyola, de la mateixa manera que ho són, espanyols, l'àmbit informatiu i els referents ideològics majoritaris, els resultats que ha obtingut l'independentisme català han estat molt meritoris (i exemplificadors). Més encara si es consideren les circumstàncies del tot adverses que hem exposat adés, magnificades aquí per la major permeabilitat del discurs que criminalitza l'independentisme i amaga els seus arguments i per la pràctica nul·la presència de propaganda electoral dels partits concernits (ERC i Junts per Catalunya). Aquests resultats, dels quals podrem derivar una sèrie de reflexions, es concreten en la suma d'un poc més de 31.000 vots, que equivalen al 7,5% dels vots emesos. La primera reflexió: a les Illes Balears 31.000 persones han dit que estan d'acord amb la independència de Catalunya i que descreuen el discurs oficial que empresona i persegueix l'independentisme i els seus líders. La segona: aquests 31.000 vots són, de llarg, tant en termes absoluts com percentuals, els millors resultats aconseguits per l'independentisme català més enllà del Principat. I, finalment: ara per ara, no hi ha entre nosaltres cap actor polític en actiu -potser que hagi de néixer encara- amb capacitat i saviesa per recollir aquest valuós cabal de voluntats i donar-li veu pública i organitzada.

En efecte, aquest actor polític no existeix. Abans que el PSM es difuminés dins d'aquesta amalgama mai del tot ben explicada -ni ben entesa- que els seus fundadors convingueren a anomenar MÉS, els votants que tenien com a referent ideològic el catalanisme sabien a qui votar. Des d'aleshores, això ha canviat i els resultats de les europees sembla que ho confirmi. Vegem: just ara ha passat que els illencs han pogut votar clarament en clau catalana, en clau catalana crítica, d'alt voltatge, i ho han fet (en la mesura que ho han fet, sens dubte). Amb la conseqüència afegida de deixar de costat candidatures insulses com la de Compromís, opció política pràcticament desconeguda per aquests contrades i dins de la qual MÉS havia decidit amagar-se. Si observem que a les eleccions autonòmiques MÉS va obtenir el 10,60% dels vots, i a les europees el 3% (sota la fórmula de Compromís), amb la pèrdua, entre ambdues eleccions, de 27.000 vots, a només 4.000 dels que sumaren ERC i Junts per Catalunya, entendrem, insistim, que quan els illencs poden votar a favor de la independència de Catalunya i en contra de la repressió ho fan encara que això comporti abandonar les opcions que fins fa poc els eren referencials. Voten de forma minoritària, si es vol dir així, però també prou eloqüent i mereixedora de produir altres conseqüències que vagin més enllà de la mera constatació. Els 31.000 vots de l'independentisme català ens parlen. Una altra cosa diferent, emperò, és que se sàpiga i es vulgui entendre el missatge.

Compartir el artículo

stats