A Gabriel Cañellas se li atribueix la invenció del PP regionalista, un sofregit de l'Espanya eterna i "lo nostro" que li va permetre exercir durant anys un poder quasi il·limitat. La recepta va donar bons resultats fins que José Ramón Bauzá, enlluernat pel rècord que va batre l'any 2011, el substituí per un espanyolisme antiregionalista que va culminar en l'hecatombe de 2015. Aleshores, les veus que atribuïren la derrota al gir efectuat per Bauzá i insistiren en la necessitat de recuperar la fórmula de Canyellas, col·locaren Gabriel Company al capdavant del partit perquè escenifiqués el retorn al regionalisme.
El fet és que, quatre anys després, el PP de Company ha empitjorat els resultats del 2015. En canvi, Cs i Vox, dos partits que defensen els mateixos postulats que defensava Bauzá, han captat més de 74.000 vots dels 100.000 que el PP ha perdut en les dues darreres convocatòries autonòmiques. Tant és així, que gràcies a la diversificació de l'oferta d'aquests dos partits, el bloc de la dreta té un 5% de votants que el 2015. En canvi, la dreta estrictament regionalista representada per El PI no ha recollit antics electors del PP, sinó que perd vots i es manté en uns percentatges similars als d'UM. En conseqüència, cal concloure que entre l'electorat conservador el regionalisme està en agonia, perquè no aconsegueix créixer i, a més, ha provocat una fugida cap a opcions antiregionalistes.
En el cas del regionalisme d'esquerres la situació no és gaire millor. L'any 2015 Més va batre tots els rècords. A Mallorca, va incrementar un 63% el número de vots al Parlament respecte al 2011, fita que es va atribuir al recolzament de bona part del moviment de les camisetes verdes. El passat 26M, en canvi, Més va perdre gairebé la totalitat d'aquells nous votants. Des de la coalició ho han atribuït a un teòric "efecte Sánchez", que consistiria en el fet que molts electors que a les generals optaren per PSOE com a vot útil no han retornat a Més en motiu de la convocatòria autonòmica, sinó que han repetit el vot en favor dels socialistes.
Tanmateix, si es comparen els vots de les dues convocatòries, s'observa clarament com l'efecte que Més diu haver patit no el pateix ni tan sols el propi PSIB, ja que Francina Armengol ha obtingut molts menys vots que Sánchez. De fet, és tal la disconformitat d'alguns votants amb l'especificitat de l'armengolisme dins PSOE, que la candidatura de Josep Borrell al Parlament Europeu va obtenir 6.000 vots més que la candidatura autonòmica del PSIB. Tractant-se de Borrell, és impossible fer passar per regionalistes aquests vots disconformes.
En conseqüència, més que d'efecte Sánchez, cal parlar d'efecte Armengol. I és que la presidenta del Govern balear va tenir la perspicàcia d'assumir el control de la conselleria d'Educació per tal de capitalitzar, quasi en exclusiva, el moviment de les camisetes verdes i de promoure polítiques -com ara la millora del conveni d'hostaleria- que les classes obreres sí que percebien com a clarament beneficioses. El resultat d'aquesta estratègia ha estat un nou regionalisme d'esquerres i d'ampli espectre, a l'estil del que Cañellas va idear a la dreta. De moment, el principal damnificat és Més, que segueix tenint una penetració mínima entre la classe obrera i ha perdut el favor dels nous votants que, per reacció a Bauzá més que no per convicció sobiranista, li donaren la confiança fa quatre anys.
En un moment d'hipersensibilitat sobiranista com l'actual, el fet que la suma dels vots de les candidatures europees de Puigdemont, Junqueras i la pròpia de Més fos menor al número de vots de Més per Mallorca i Més per Menorca al Parlament dóna una idea del pes real del sobiranisme a les Balears. En aquest sentit, sembla que l'única possibilitat de creixement és a través de l'ecologisme, de les polítiques genuïnament progressistes i d'un regionalisme cívic, que es centri en les Balears i s'allunyi d'essencialismes històrics. Suposadament, la marca Més consistia justament en això -i per aquest motiu va créixer el 2015- però, després de la crisi del cas contractes, el PSM històric va decidir fer valer el seu pes per a esclafar l'invent i col·locar al capdavant a un Miquel Ensenyat que hauria estat un candidat ideal en els anys noranta, però que ha resultat impropi de l'any 2019.
En només quaranta anys, l'estructura sociològica de les Balears ha patit un daltabaix que ha ferit de mort els antics regionalismes amb segell de denominació d'origen. L'actitud d'aigua i oli que, històricament, la població originària de les illes ha tengut vers els nouvinguts ha desembocat, com és lògic, en un estancament estèril. Tanmateix, les identitats col·lectives no són relíquies incorruptes, sinó organismes en evolució constant. Per això, la identitat illenca del futur, es vulgui o no, serà necessàriament mestissa. El regionalisme polític haurà de decidir si vol ajudar a construir-la aportant-hi el que encara queda de la identitat dels pares i els padrins o si només pretén allargar una agonia.
