En els darrers mesos, hem anat acumulant tota una sèrie d'esdeveniments que evidencien un panorama més que descoratjador pel que fa a la lliure expressió dels i les artistes, passant per casos com els de Valtònyc, Santiago Sierra, Pablo Hesél, Abel Azcona, Núria Güell, Llum Clara, Vincent Russell, fins a arribar a Inca Street Art, on Jelen Westfield hagué de viure la censura de la seva obra per fer ús "inapropiat" de la bandera d'Espanya (per fer-ho més explícit, la proposta de Westfield feia servir la bandera per envoltar el pit i la cintura d'un personatge masculí). Davant d'aquest últim fet, volem manifestar el nostre desacord amb la mesura repressiva que pretén coaccionar i limitar la llibertat d'expressió, pedra angular d'un sistema democràtic i sense la qual la creació artística queda reduïda a un confortable entreteniment del poder. L'acció creativa arrela en la llibertat, expressada per ser compartida públicament. És la definició del dret a la discrepància ideològica de la ciutadania davant el poder establert, que es defensa amb repressió per tal de perpetuar-se.

Volem així mateix reflexionar sobre els motius donats per amagar l'obra de Westfield, la possible infracció de la Llei 39/1981 d'octubre que regula l'ús de la bandera d'Espanya. Entenem el símbol com una estructura de pensament, un signe que serviria per donar lloc a una relació d'identitat amb una realitat més aviat poc palpable. Però, què passa quan l'ús d'aquest símbol proposa la seva pròpia resignificació? Quan se'n fa ús per provocar la tensió d'allò que ell mateix representa? Les accions contra les obres i els i les artistes citats/es anteriorment ens donen la resposta. En el cas de Santiago Sierra amb la censura de l'obra "presos polítics", en el de Valtònyc per la seva concepció entorn de la monarquia, en el de Llum Clara per mostrar genitals femenins fora de l'enteniment del context patriarcal o en el d'Abel Azcona per escriure la paraula "pederastia" amb hòsties sagrades. En tots aquests casos, el problema ve per posar en entredit una simbologia que certes estructures de poder voldrien mantenir per sempre en l'estàtic, quan sovint apel·len a una representació que deixa sense veu a molt i moltes ciutadans/es que podríem perfectament no compartir-la. A la nostra manera d'entendre, silenciar aquestes veus no és "només" un atac a la lliure creació individual, és també un atac al pensament divergent, a l'acció de fer-se responsables d'aquells marcs mentals que ens vénen donats per imposició externa.

Cal recordar que el primer punt del codi de bones pràctiques professionals en les arts visuals fa referència, precisament, a la llibertat de creació i expressió, consubstancials a tota manifestació artística i drets fonamentals protegits per la Constitució Espanyola. Cap persona o institució podrà censurar ni modificar allò que l'artista hagi considerat com a resultat oportú ni establir mecanismes que impedeixin la seva correcta difusió. És també en el citat codi de bones pràctiques on es recull la importància de la realització d'un contracte, fent que les negociacions prèvies entre dues parts pugui ser deixades per escrit i revisades en cas de conflicte.

Tal com fou la nostra intenció amb la mostra "Exposició_expressió_exili", coorganitzada amb Casa Planas i el grup de suport a Valtònyc, des de l'AAVIB volem mostrar de nou tot nostre suport als i a les artistes que s'han hagut de trobar amb la censura de la seva obra, veient coartada la seva llibertat d'expressió i exigim que, Comunicart o d'altres associacions organitzadores d'esdeveniments artístics, defineixin en les seves bases que es reserven el dret a la censura per tal que, d'ara endavant, els i les participants siguin conscients del que suposa aquesta pràctica; un autèntic retrocés en els nostres drets com a ciutadans i ciutadanes.

(*) Alicia Llabrés, Marina Planas Antich, Lluís Fuster Sastre, Laura Marte, Lola Nieto Vera, Aina Pla Planas, Laura Torres Bauza, Laura Larocca, Victòria Garcia y Maria José Ribas