El capital no té cor ni ideologia i, des de fa un grapat d'anys, tampoc país ni bandera. Ha estat gràcies a aquesta dissolució de les fronteres tan pròpia de la globalització que els mallorquins hem descobert que, en el cas de la indústria turística, més que parlar d'un capital sense cor, s'hauria de parlar d'un capital amb múltiples cors que fan possible que el que en un lloc és considerat una desgràcia, a l'altra punta de món sigui vist com una benedicció. És el cas dels nostres insignes hotelers, que quan anaren a evangelitzar Cuba donaren per virtuós el que a Mallorca haurien considerat un pecat abominable. Construir hotels sobre terrenys expropiats pel govern revolucionari, compartir la meitat dels beneficis amb l'Estat o acceptar que els establiments siguin cogestionats per funcionaris públics són només algunes de les imposicions que han acceptat sense cap queixa. Quan es compara aquesta docilitat amb les reaccions irades que va suscitar una mísera ecotaxa, és comprensible que més d'un es demani amb quin material els esculpiren el rostre.
L'any 1996, durant la presidència de Bill Clinton, entrà en vigor la coneguda com a Llei Helms-Burton, que suposava l'enduriment del bloqueig dels Estats Units contra Cuba. La pressió internacional va obligar Clinton a suspendre'n el títol III, que permetia a qualsevol ciutadà americà demandar davant els tribunals aquelles empreses que es beneficiessin dels terrenys o immobles que el govern cubà els hagués expropiat després de la Revolución de 1959. Aquest títol, que perjudicava especialment les companyies hoteleres mallorquines, s'havia mantengut suspès des d'aleshores, però fa només unes setmanes el secretari d'Estat, Mike Pompeo, n'anuncià la reactivació per temps indefinit. L'ofec a què el govern de Donald Trump té previst sotmetre la que, a la pràctica, és l'única via d'ingressos de l'illa, per descomptat, es fa en nom de la democràcia, tal com és habitual en els Estats Units cada cop que han de violar la sobirania d'un altre estat, sigui Iraq, Cuba o Veneçuela.
El fet és que, davant la incertesa suscitada, la ministra Reyes Maroto va assegurar a les companyies hoteleres mallorquines que tant Espanya com la Unió Europea faran tot el que estigui al seu abast per defensar els seus interessos. De moment, alguns rumors apunten que s'han començat a tancar acords entre les empreses i els antics propietaris per tal d'evitar represàlies i judicis. En qualsevol cas, si Trump manté actiu el Títol III, serà divertit veure els equilibris que els mateixos governs i empresaris que a Europa sacralitzen la propietat privada, el lliure mercat i la llibertat d'empresa, hauran de fer per defensar que, a Cuba, l'economia de mercat té cera del corpus.
Durant els dies en què Trump alterava la pax turística del carib, Diario de Mallorca va publicar un demolidor informe de Ferran Guijarro segons el qual les Illes Balears han passat de ser la Comunitat Autònoma amb més renda per càpita durant els anys noranta, a caure fins a la setena posició i situar-se tot just per damunt la mitjana espanyola avui dia. Es tracta de la caiguda més accentuada de tot l'Estat i, segons declarava al mateix informe Antoni Riera, suposa que les Balears hagin passat d'ocupar el lloc número 49 entre les comunitats més riques d'Europa, a ocupar el número 121. És a dir, que mentre batíem rècords cada estiu, els ciutadans de les Balears ens empobríem al ritme més elevat de tot Espanya i érem superats per comunitats no turístiques com ara La Rioja, Navarra o Aragó. L'economista Miquel Puig ja havia advertit fa uns anys que era preocupant que una regió primordialment agrícola com Lleida tingués una renda per càpita més elevada que la de les Illes Balears.
Els experts segueixen assegurant que trobarem la salvació en arribar a la terra promesa del turisme de qualitat. De moment, però, mentre el poble l'espera com manà celestial, són cada vegada més els que malviuen del turisme de subsistència. I és que, tal com denuncien distintes organitzacions socials, la nostra comunitat és de cada dia més desigual i té un nombre cada vegada major de treballadors pobres. És a dir, de persones que, tot i tenir feina, no poden arribar a final de mes perquè, entre altres coses, són incapaces d'afrontar uns preus de l'habitatge senzillament aberrants. Com és possible que el que a Cuba ha constituït l'únic salvavides, aquí ens estigui enfonsant dins la precarietat? De moment, el poble segueix resant la famosa lletania del "vivim del turisme" i no exigeix respostes, però alguns perillosos turismòfobs ja apunten que les Balears pateixen el que David Harvey definí com a procés d'acumulació per despossessió. Un tipus d'expropiació privada que, coincidències de la vida, acabaria beneficiant, entre altres, als mateixos que es beneficiaren de les expropiacions públiques a Cuba. Tanmateix, mentre siguin més els que viuen del turisme que els que tot just en sobreviuen, aquestes teories seran només això, exageracions de turismòfob.
