Els apòstols del "com pitjor, millor" han dominat aquests darrers anys el panorama mediàtic internacional, especialment des de la victòria de Donald Trump a Estats Units. A Espanya, el fenomen es va fer especialment palès arran del procés d'independència de Catalunya i també durant la darrera campanya electoral. És un fet que la correcció política es trobava tan implantada en el discurs públic -i en menor grau en el privat- que havia arribat a constituir una mena de fals escrúpol religiós que delimitava tot allò que podia esser pensat però no podia esser dit. L'autocensura a què això ens ha conduït ha acabat essent contraproduent, perquè enfront de l'immaculat discurs "oficial", la novetat i l'escàndol de l'exabrupte i la provocació han fet calar la idea que, rere la correcció política, s'hi amagava una veritat alternativa de la qual els ciutadans hem estat privats.
Reaccionaris de tot pelatge i suposats revolucionaris han utilitzat aquesta idea com a fonament i combustible dels seus discursos i objectius, tal com ho explicava el jove filòsof alemany Markus Gabriel en un reportatge aparegut fa uns dies en el diari El País: "assistim a un nou tipus de propaganda que tracta de dir-nos que no sabem el que sabem. Trump, el Brexit, no són mentides, sinó que són un intent de manipular la gent per fer que creguin que no saben el que saben".
La mitologia ha atribuït tradicionalment al poble, a les masses, l'autoria dels grans canvis històrics; gairebé com si existís una voluntat i una consciència col·lectiva capaç de fer actuar de manera concertada a milions de persones. En els darrers anys però, hem pogut comprovar com, ben al contrari, ha estat el poder establert qui ha excitat i ha dirigit les masses cap a escenaris d'alta tensió amb l'objectiu de provocar canvis pretesament històrics. El cas més recent és el del cop d'estat de Guaidó a Veneçuela, dissenyat i ationat per la comunitat internacional sense cap decència ni camuflatge, tot i el risc de provocar una guerra civil. En aquest cas, les masses han demostrat tenir més seny que els líders que han intentat aviar-les cap a l'abisme amb falses promeses de canvi.
És també el cas d'Espanya, que fa dos diumenges votà en contra del "com pitjor, millor" que havien plantejat els tres partits de la dreta. Tot i això, el mapa tenyit de vermell que les televisions mostraren durant la nit electoral va donar una aparença d'hegemonia del PSOE que, en realitat, era només un avantatge conjuntural del partit de Pedro Sánchez sobre un PP que es va veure obligat a compartir el que abans administrava en exclusiva.
En aquest sentit, lluny d'eufòries interessades, pot ser la lectura més acurada dels resultats sigui la que atribueix la recuperació dels votants d'esquerres, no tant a un gir del conjunt de la societat, com a una reacció de determinats col·lectius sensibilitzats davant l'amenaça que suposaven els plantejaments del PP, Cs i Vox.
La disrupció que pretenien provocar a Catalunya amb l'aplicació indefinida de l'article 155, la discussió d'alguns consensos bàsics assolits en els darrers quaranta anys -com ara l'estat de les autonomies o les lleis d'igualtat i violència masclista- i l'apel·lació a un nacionalisme de matriu franquista, tot i que no varen desmobilitzar l'electorat de dretes, sí que impulsaren la resta de la societat a votar, de manera quasi instintiva, com a mesura de protecció. Ara bé, ni la victòria de l'esquerra és tan contundent ni la derrota de la dreta tan estrepitosa com per a dur a terme transformacions radicals en un o en un altre sentit. És possible que la massa reclamés, simplement, serenor i respecte cap al que, fins fa no tant, suscitava un consens majoritari.
A Catalunya, tant l'esquerra com l'independentisme varen pujar en clara oposició a les "solucions" que el bloc de la dreta volia donar al conflicte. Ara bé, el fet que ERC aconseguís més del doble de vots que JxCAT suposa un canvi en els plantejaments d'una part important del secessionisme, perquè el partit de Junqueras havia anunciat un canvi d'estratègia consistent, per una banda, en la dilació de la independència efectiva i, per l'altra, en el plantejament de pactes amb partits d'esquerra no independentistes per tal d'ampliar la base social del moviment. En aquest sentit, el "com pitjor, millor" d'Álvarez de Toledo i Arrimadas va ser clarament derrotat, però també el de Puigdemont i les Cup.
Sigui com sigui, el dinosaure independentista segueix exactament on era. També el dinosaure del nacional-populisme, tot i que alguns analistes -equivocadament- no li donin gaire marge per créixer. És cert, s'ha evitat el "pitjor", però no es pot afirmar que s'hagi assolit el "millor". L'equilibri de forces entre els blocs és tan igualat que, inevitablement, es produiran situacions de bloqueig. Només des de la generositat de la renúncia serà possible superar-les. En cas contrari, els apòstols de l'abisme tendran una nova oportunitat i no la desaprofitaran.
