02 de mayo de 2019
02.05.2019
Tribuna

El turisme, motor de la nostra economia?

La finalitat de tota activitat econòmica no hauria de ser només produir béns sinó satisfer necessitats

02.05.2019 | 02:45
El turisme, motor de la nostra economia?

Potser un dels errors més important i crònic en turisme, que han tingut sempre els seus gestors i els creadors de productes i llurs activitats econòmiques, ha estat la conceptualització, que fa referència a la gran confusió i errors generalitzats sobre el seu concepte, sobretot en sectoritzar-lo sempre en lloc de considerar-lo com un servei patrimoni de tota la societat, evitant-ne el seu funcionament i desenvolupament com a sistema estructurat

Les activitats econòmiques, les dels hotelers entre elles, són una part molt important i necessària del turisme, que configuren el producte turístic i, sobretot, fan possible el consum del turisme; els empresaris, en aquest cas són creadors de productes, uns més bàsics i altres complementaris. L'experiència i fets consumats del turisme que tenim ens ha demostrat que, en general, una gran majoria d'empresaris són profans en cultura i ciència turístiques (òbviament també la majoria dels més alts càrrecs polítics en la seva gestió, que normalment no en són especialistes) malgrat poden ser vertaders genis o artistes en la visió de llurs activitats econòmiques i conseqüència d'això massa sovint han contribuït a degradar progressivament el turisme.

La massificació, la saturació o excessiva sectorització d'activitats a una destinació turística fan que es perdin les característiques pròpies de l'autenticitat dels atractius inicials que feren possible un producte d'elevada jerarquia. S'utilitza en moltes ocasions l'expressió "massa turistitzat", de manera despectiva, per indicar que ha perdut autenticitat i la qualitat inicial, similar a quan diem que una cosa està massa polititzada per indicar que és dolenta o negativa

L'Administració com a agent més rellevant del sistema turístic, que ha de vetlar, tenir cura i vigilància continuada de la qualitat del turisme (no només de les activitats econòmiques sinó del turisme com a patrimoni) sí que té l'obligació de comprendre globalment el seu significat cultural i científic, ja que té la responsabilitat directa de control, sostenibilitat i prospectiva a mitj i llarg termini.

Una destinació turística és un sistema que requereix d'una oferta diferenciada i la coordinació entre els agents. Aquesta cooperació resulta indispensable per garantir que el potencial qualitatiu de la destinació permetrà convertir-se en el lloc preferit per la potencial i diferenciada demanda (no d'especialització quasi única) del mercat global turístic. L'objectiu del turisme és satisfer les expectatives particulars de cada un dels visitants (de tots els segments de la demanda mercat compatibles entre ells) tant tangibles com intangibles, d'aquí que la seva funció principal ha de ser la d'actiu social.

Economia o crematística? Les relacions entre economia (administració de la casa) i ecologia (coneixement de la casa) no han anat equilibradament paral·leles en el creixement econòmic, més bé l'economia ha seguit un camí divergent, més mal de solucionar de cada vegada i més encara quan el creixement s'ha aconseguit a costa de l'entorn ambiental.

Massa sovint hem sentit dir que el turisme ens ha tret d'èpoques ara batejades de la misèria i de la pobresa, concepte que jo no compartesc amb aquests termes. Potser èpoques mancades en béns materials actuals però en les quals encara manteníem un potencial patrimonial envejable, ara enyorat, i que potser per altres camins més equilibrats ara el podríem tenir manco minvat, gaudint també d'un alt nivell econòmic (millor repartit) i amb molta més qualitat de vida. La millor economia per un poble és aquella que genera augment o plusvàlua del seu patrimoni social en funció dels recursos que s'hi han invertit, i perquè sigui duradora ha de ser equilibrada i susceptible d'utilitzacions alternatives per a pròximes generacions. Seguir amb una economia unidireccional basada en el negoci fàcil i de benefici immediat pot significar duració limitada quan s'acabi l'explotació dels recursos o es perdi la qualitat productiva.

La finalitat de tota activitat econòmica no hauria de ser només produir béns sinó satisfer necessitats. Totes les necessitats humanes requereixen béns o serveis, però la conducta humana que utilitza béns per satisfer necessitats no sempre és econòmica. Ho serà: si els béns utilitzats són escassos i si són susceptibles d'usos alternatius. L'escassesa de béns obliga a administrar la utilització i ha de ser possible, a més de les necessitats presents, satisfer les futures de pròximes generacions.

Aristòtil ja diferenciava la crematística de l'economia. La crematística s'ocupava de l'art d'abastiment dels béns necessaris per a la vida, des de les activitats productives de l'agricultura i la ramaderia; de l'intercanvi i el comerç (activitat que amb el temps es convertí en la capacitat d'obtenir una major quantitat de doblers, que és el que ara s'entén per economia).

Pel que fa el contrari, l'economia s'ocupava de l'administració de la casa o dels béns proporcionats per la crematística. També advertia Aristòtil que la vertadera riquesa no consisteix en l'abundància dels doblers sinó que està formada per aquelles coses la provisió de les quals és indispensable per a la vida i útil a la comunitat de la ciutat o de la casa.

La distinció entre crematística i economia es mantingué fins que entre els segles XVII i XVIII es va consolidant la identificació de l'economia i la crematística, és a dir l'art d'aconseguir el major benefici. El resultat final és que s'entén per riquesa només el valor monetari de les mercaderies que s'intercanvien mitjançant el mercat.

Actualment encara la majoria d'economistes (i polítics governants subsidiàriament) segueixen sense incloure els recursos naturals a la riquesa, ni consideren una pèrdua de riquesa el seu esgotament. L'economia ambiental és la que inclou com a factors els béns ambientals i el seu valor, en contra de l'economia convencional, on només hi caben els factors productius que es poden mesurar en termes monetaris i aconseguir l'assignació més eficient, crematísticament, dels recursos naturals dins un mercat lliure.

Els béns ambientals tenen un valor econòmic a partir del moment que deixen de ser béns lliures quan passen a ser béns econòmics en funció de la seva utilitat i relativa escassesa en termes quantitatius i qualitatius. Hi ha tot un conjunt de béns que, per no tenir intercanvi dins el mercat, no tenen un preu, la qual cosa no vol dir que no tenguin valor. És el cas dels béns públics i comunals. Repetidament es parla d'inseguretat jurídica de la propietat privada, però és que la propietat pública en té molt manco! Des de la perspectiva econòmica, el medi ambient reuneix les característiques de bé públic. Per a l'economia convencional el terme propietat pública i/o comuna és equivalent a la coneguda frase "allò que és propietat de tots no és propietat de ningú", i aquest concepte de bé lliure ha estat el camí de la sobreexplotació i de l'esgotament de recursos naturals i ambientals.

L'economia convencional, en base únicament a l'eficiència crematística, no té en compte els costos socials, és a dir les possibles externalitats, i no és just que qui generi una externalitat negativa no hagi de pagar per això la qual cosa fa que qui ho paga és la societat, igual que si ho subvencionàs. Seria necessari per tant, per fer possible la sostenibilitat ambiental, internalitzar els costos en el procés de producció en les activitats econòmiques.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!