A cada pas es palesa arreu la feblesa creixent de les llibertats i el correlatiu imperi dels grans poders econòmics. L'autoritarisme i el menyspreu sense aturador dels drets individuals i col·lectius són les dues exterioritzacions d'aquesta progressiva marxa vers un món en què s'haurà perdut per sempre el significat de la paraula "revolta" (substituïda per mots com "conformisme" i "quietud"). Ens espera una humanitat mecanitzada i rutinària, tan intercomunicada com lliurada a una jurisdicció universal que ni tindrà rostre ni habitarà enlloc. Aquest futur és ben a prop. Té uns contorns nítids, delimitats per l'oblit del conreu de la creativitat i de l'esperit crític. L'alternativa serà allò que, de manera genèrica, podríem anomenar "mecanicisme". Les màquines pensaran i actuaran per nosaltres, i nosaltres mateixos serem semblants a màquines posades al servei del lucre il·limitat i de la capacitat de domini, també il·limitada, de les grans corporacions. Una terra ambientalment degradada i uns ciutadans estigmatitzats per la derrota. Mers consumidors amb una nul·la capacitat de reacció, encadenats, això sí, a aparells electrònics de diversos formats a través dels quals ens empassarem la ficció de ser lliures. La utopia, finalment, haurà mort.
Visió apocalíptica de l'esdevenidor o constatació d'una realitat més propera que no pas llunyana. Que cadascú triï. Però, tanmateix, els símptomes que es perceben no promouen pas l'optimisme. Contemplar el món des de la doble perspectiva de l'exercici efectiu de les llibertats col·lectives i individuals i de l'aprofundiment de la democràcia, és per posar-se a tremolar. Vegem, per exemple,el cas del Regne Unit. En el mes de juny de 2016, els ciutadans britànics decidiren en referèndum sortir de la Unió Europea. Es tractà d'una decisió adoptada en un país on són vigents els drets fonamentals i on la voluntat col·lectiva es conforma i s'expressa a través de procediments democràtics. Tothom va poder dir la seva i, al final del trajecte, el poble decidí. Amb independència del que ens pugui semblar a cadascú el resultat del referèndum, que qualificarem per barris d'encertat o desencertat, allò de més significatiu és constatar les mancances creixents del sistema polític europeu a l'hora d'assimilar i implementar una decisió adoptada amb observança estricta de les regles. Ens referim al qüestionament, d'Europa estant, de la norma essencial de la democràcia que consisteix a acceptar el que la majoria decideix. Això „acceptar la decisió de la majoria„ ha quedat demostrat que és senzill de subscriure en el pla teòric, però difícil, molt difícil d'admetre en el pla dels fets constatables.
Sortir d'un club del qual has decidit sortir „encara que aquest club s'anomeni Europa„ tocaria que no fos una cursa ímproba d'obstacles. I com que pels britàniques ho és i ho ha estat „encara que hi hagi ajudat la incúria dels seus governants„, hauríem de cercar unes explicacions més profundes en la part de la política que intuïm sense palpar-la. Aquella que se desplaça silent, d'amagat, pel passadissos del darrere dels ministeris, dels consells de ministres i dels parlaments. Europa, el concepte ideal d'Europa com a lloc d'encontre de cultures, de pobles, de parles i de ciutadans destinat, sobre totes les coses, a promoure la pau i la concòrdia, ha estat absorbit i anihilat per aquell altre projecte d'Europa que només la concep com un gran mercat. Per aquesta raó, quan un dels membres destacats del basar decideix partir, això afebleix el negoci. I aquí rau la clau de volta de tot plegat. En el fons, no ho oblidem, les institucions europees existeixen majoritàriament perquè són útils als interessos del gran capital financer i de les grans empreses. I això en tant que aquestes institucions, les europees, garanteixen la conservació d'uns mecanismes afavoridors de les transaccions econòmiques i, ensems, s'erigeixen en un component institucional de caràcter estructural pensat perquè sigui inamovible.
L'economia global, el mercat lliure, la defensa de la lliure competència, la supressió de barreres duaneres, la lliure circulació de capitals i de persones, el lliure establiment de les empreses i dels professionals i d'altres estris semblants són una part sensible dels arguments que necessita el capital per aconseguir dos objectius íntimament vinculats. En primer lloc, créixer il·limitadament, i, en segon, controlar l'economia mundial, que és el mateix que dir controlar les decisions polítiques amb transcendència econòmica. Per això la dissidència es fa creditora de rebre cops de destral sense miraments, perquè empetiteix, poc o molt, l'abast del control i crea precedents susceptibles de reproduir-se. Per tant,s'ha d'expandir la sensació que fora de la fidelitat cega als postulats del mercat no hi ha vida viable. Al cap i a la fi, tothom ha de tenir per intangibles els lligams creats pel liberalisme econòmic imperant (estranya paradoxa). I d'aquí es deriva que desmarcar-se de les regles uniformes que regeixen l'economia estigui mal vist i mereixi les màximes reprovacions. En el benentès que el Regne Unit no pretenia ni pretendrà en cap cas fugir del marc liberal vigent, però sí establir les pròpies pautes de relació amb els actors econòmics i descordar-se, això per descomptat, l'opressiva cotilla reglamentista europea (un altra estranya paradoxa, reglamentar-ho absolutament tot des d'una òptica liberal). Al cap i a la fi, la sortida del Regne Unit de la Unió Europea és només un exercici democràtic de sobirania. I la sobirania, bé que ho sabem per aquestes contrades, té mala premsa.
Com que hem parlat adés de la limitació de les llibertats i del menyspreu creixent pels drets fonamentals i, just suara, de l'exercici de sobirania del Regne Unit, ve a tomb fer un cop d'ull al procés català cap a la independència, sempre tan present i, d'un temps ençà, present de forma tan feridora. Meditem per un instant. Resulta que les instàncies polítiques de Catalunya disposen d'una majoria parlamentaria i, creuen, també d'una majoria social partidària d'independitzar-se d'Espanya i, en qualsevol cas, partidària sense reserves de decidir, per procediments només democràtics, el seu futur col·lectiu. I resulta que, plantejat el dilema, la resposta d'Espanya és la negativa tancada a tractar de la qüestió i, davant la persistència de l'interlocutor, la repressió policial i judicial desfermada, venjativa, cruel. La pregunta pertinent és si aquestes respostes tenen alguna característica que permeti catalogar-les de democràtiques o si són poca cosa més que una mostra d'autoritarisme transvestit de legalisme.
De l'autoritat que neix de la raó democràtica, res a dir. Però de l'autoritat que és només l'expressió d'un poder autòcrata, determinat a fer que s'acompleixi de grat o per la força allò que el mateix poder ha disposat, fugim-ne. Quan qui exerceix el poder sap que controla els mecanismes per fer que el seu mandat sigui confirmat per cadascuna de les instàncies a les quals accedeixi, això és, senzillament, jugar brut. Doncs, amb aquest panorama ens trobem. Amb un estat obsedit a servar les dogmàtiques essències de la unitat de la pàtria sense parar esment en si es vulneren o no es vulneren els drets fonamentals i el principi democràtic que assenyala que els conflictes de rel política s'han de resoldre apel·lant a la democràcia. D'aquest club „que s'anomena Espanya„ tampoc no hauria de ser tan difícil partir, però ho és i es paga un preu molt alt per gosar de provar-ho. Poc més hauria d'importar que la voluntat de decidir si partir o romandre. Però alguna cosa fa que l'Estat espanyol, erigit en essència històrica perdurable pels segles dels segles, tingui por de la democràcia, tingui por de conèixer l'opinió lliurament expressada dels ciutadans catalans. Potser que no calgui anar a cercar la resposta gaire lluny: serà que Espanya és només una democràcia aparent on l'estructura subjacent té un definitiu tarannà dictatorial (li ve d'avior).
* Advocat
