Ni la música d'un gran com Pau Casals aconsegueix que me llevi del cap la darrera atrocitat masclista comesa a Tenerife, on un home ha assassinat la seva parella i el seu fill de només 10 anys. Ha succeït a la localitat d'Adeje. L'altre fill, de només sis anys, va aconseguir fugir del seu pare, la qual cosa va permetre la localització dels cossos en una cova dels afores, on l'home va perpetrar la repugnant matança. No es tracta d'un cas aïllat, dissortadament: amb aquesta s'eleven a 18 les dones assassinades per les seves parelles o exparelles en el que duim d'any, i a 993 (nou-centes noranta-tres!) les dones mortes per aquesta causa d'ençà que es començaren a reconèixer com a tal les víctimes de la violència masclista, l'any 2003. Falta, doncs, no res per assolir la vergonyosa xifra d'un mil·lenar de dones assassinades, superior a la de les víctimes d'ETA al llarg de la seva existència, per establir una comparació significativa. Però l'horror no acaba aquí: d'ençà el 2013, en què també es començaren a comptabilitzar els menors assassinats pels seus pares, són 28 els fills morts, mentre que 238 han quedat orfes després de l'assassinat de sa mare.
Sembla com si Casals volgués afegir-se a aquest dol. Com si les seves melangioses notes tractassin de mitigar una realitat tràgica i com més va més esgarrifosa, tant en el fons com en la forma en què es produeix aquesta violència, en una espiral de sadisme i acarnissament que sembla no tenir fi. No puc entendre com hi ha ideologies que s'obstinen a negar aquestes i altres realitats que, objectivament, afecten les dones i la seva integritat de manera aclaparadora. Caldrà tenir-ho present a l'hora de decantar-nos per una o altra opció a l'hora de dipositar el nostre vot en una qüestió que, d'altra banda, requereix d'un consens unànime i sòlid més que qualsevol altra.
La persona que em comunicà via WhatsApp l'assassinat de Tenerife s'hi referí en termes de "fàstic". I és ben cert: ja no és únicament aquell sentiment de rebuig i condemna socials que experimentàvem fa uns anys, quan ens manifestaven públicament contra aquesta xacra social i les seves dramàtiques conseqüències. El fàstic és, efectivament, una reacció instintiva davant tanta brutalitat; un sentiment col·lectiu que es resumeix en una barreja d'indignació, tristesa i impotència davant la barbàrie masclista. Però no podem baixar la guàrdia. Ara més que mai l'hem de combatre amb totes les nostres forces, unir-nos per damunt de credos i ideologies per denunciar amb contundència la que sens dubte és la major i més greu de les vulneracions dels drets humans. Baixar els braços, instal·lar-nos en la indiferència, equival a alimentar un nou monstre que roman quiet i a l'aguait, entestat sí o sí a matar una altra dona. I qui sap si, a la vista dels luctuosos successos de Tenerife, el fill o fills que ha portat al món el seu ventre.
Que li demanin si no al nin que va aconseguir fugir de la matança d'Adeje, condemnat a retenir per sempre més en les seves ninetes l'espant més gran i cruel que ningú pugui imaginar.
