No podem dubtar de la centralitat que han adquirit la immigració i l'asil en la pràctica totalitat dels processos electorals celebrats en els últims anys; processos en els quals els partits populistes i ultranacionalistes han enarborat quasi com a únic o principal element del seu ideari, el rebuig a la immigració. I el més preocupant és que els partits tradicionals i els mateixos governs s'han contagiat (sense gens d'oposició) d'aquests postulats, adoptant, si pot ser amb més vehemència, polítiques d'immigració i asil més restrictives i hostils. Encara que, si ens traslladem a finals dels noranta, es constata com les polítiques d'estrangeria (cada vegada més que d'immigració) nord occidentals, ja avançaven i alimentaven aquestes idees; potser en un llenguatge més eufemístic, menys directe, però amb fets irrefutables. Podem inferir, sense risc a equivocar-nos gaire, que els neofeixismes, el racisme cultural, la xenofòbia estructural, més que néixer ara, són producte d'aquelles pràctiques.
Una situació davant la qual la Unió Europa tampoc ha volgut plantejar una estratègia diferent, amb un únic punt d'acord sobre l'externalització de fronteres, o en altres paraules, que siguin tercers països els que controlin l'arribada d'immigrants i refugiats a territori europeu, mitjançant les plataformes de desembarcament o acords amb Líbia, Turquia o Marroc: Si hi ha conculcació sistemàtica dels drets humans, no som els europeus els culpables.
Fins fa poc, creiem que Espanya no s'havia vist afectada per la hiperpolarització i la crispació que caracteritza el panorama europeu, però la irrupció electoral d'un partit feixista com Vox és una clara crida d'atenció. El nostre país, durant l'any 2018 s'ha posicionat com a principal país d'entrada a Europa: La ruta migratòria del Mediterrani occidental, aquella que transita des de Marroc a Espanya, ha estat la principal via per l'entrada a Europa. Un fet previsible donat el tancament de les altres dues rutes principals, i que va provocar que ja, des del 2016, creixés de forma progressiva l'arribada de població migrada i refugiada; no existeix, per tant, "l'efecte crida", tan cloquejat per part d'alguns partits polítics. La mateixa ACNUR va advertir d'aquest canvi de ruta, però des del Govern no es van adoptar els sistemes de recepció i acollida. La crisi assistencial davant la falta de previsió va construir la imatge de desbordament, un excel·lent brou de cultiu i molt ben aprofitat pels partits d'extrema dreta, per definir el fenomen com amenaça pel projecte nacional, per la seva estabilitat i pels seus valors. De nou, s'utilitza la vella recepta, s'empolvora la por a l'extern, a l'estranger com a boc expiatori en temps de crisi i de polítiques de desigualtat creixent.
L'argument de la mal anomenada "crisi de refugiats" ha estat i és encara usada de forma insistent per instrumentalitzar políticament i canalitzar el malestar social sorgit de la inestabilitat socioeconòmica i de les polítiques d'austeritat dels diferents Estats que formen la UE. Davant aquesta actitud, una vegada més ha estat la ciutadania la que ha plantejat una alternativa exigent en el respecte dels drets humans. Una actitud que s'ha vist reflectida en nombrosos municipis italians, grecs i també a l'estat espanyol; al cap i a la fi són aquests els que s'ocupen en primera instància de les persones. Un fet que serà fonamental de cara a les pròximes eleccions, i més en el nostre estat, on coincideixen tres processos electorals.
La Mar Mediterrània s'ha convertit en una fosa comuna i, davant aquest fet, Europa ni tan sols ha regulat un protocol per abordar les defuncions en el mar, que permetria la recuperació dels cadàvers, la seva identificació i repatriació.
El Govern de Pedro Sánchez ha tengut durant aquests mesos un discurs ambivalent, amb actuacions que pareixien augurar un canvi de rumb respecte a períodes anteriors amb l'acollida de l'Aquarius, però actualment la il·lusió s'ha esborrat. Els últims episodis, denegar la sortida de l'Aita Mari i de l'Open Arms, dues embarcacions dedicades al rescat de les persones atrapades a les rutes mortíferes de la mediterrània, amb un pobre argument tècnic, no és més que una altra demostració palpable de la falta de política. I no oblidem l'acord acabat de firmar amb Marroc per tal de poder retornar al país africà els rescatats per salvament marítim.
Serà important doncs, que com a societat tenguem clar que els propers processos electorals són l'oportunitat per a decidir com volem que actuïn els nostres representants tant a escala europea, com estatal i autonòmica en aquest àmbit. Tenim una responsabilitat i cal afrontar-la. Anem a les urnes per defensar els drets humans universals.
