Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Bernat Jofre

Federalisme a Espanya: Quan es depèn de l'Absolutisme

El federalisme és aquella manera d'entendre els Estats o comunitats on els grisos regnen sobre els blancs o negres. Els discursos elaborats sobre les paraules gruixades. En definitiva,basar la "praxi" jurídica, tributària i política escoltant i arribant a acords amb l'altra banda.

Alemanya ha estat un dels Estats on més països s'han volgut emmirallar. O com a mínim han comparat els seus respectius Drets i el germànic. L'objectiu ha estat canviar les seves jacobines cartes magnes per unes altres potser més dinàmiques i descentralitzades. No debades el país centre-europeu és fruit de la unió sota la corona prussiana de quatre regnes i centenars de principats alemanys a les darreries del segle XIX. Otto von Bismarck (aleshores canceller prussià) trobà molt terreny adobat per a les unions territorials: sobirania a canvi de lliure comerç i certa corresponsabilitat fiscal. Molt relativa, certament. Però corresponsabilitat. El que avui anomenem"federalisme" començava a nèixer? mi el lliurecanvisme, com a pràctica econòmica associada a aquest via mútua confiança, també.

A Espanya hi han hagut des de la primera victòria socialista a unes legislatives (28/10/1982) intents seriosos de trasplantar el model del nostre principal mercat emissor de turistes. Tots han fracassat, per diversos factors. Des de les resistències capitalines, òbvies als mitjans. Fins a les poques ganes de les forces nacionalistes del moment (PNB, BNG, CiU). Tothom va posar emperons per a començar un diàleg mínimament reformista. El més interessant es dirigí des de la Moncloa a mitjan els anys 80. L'aleshores president Felipe González Márquez tenia intenció de proposar a les Corts canvi en la redacció de la Constitució. Era conscient de les certes presses amb que s'havia escrit el text,les seves mancances i les seves possibles millores.

Aquest hauria d'haver estat vehiculat en cuatre eixos: a) reforma de l'Administració central i territorial de l'Estat, b) corresponsabilitat efectiva en matèria tributària, c) reforma de la Seguretat Social i d) reconversió del sistema judicial.

Dita operació primer havia de ser cuinada entre bastidors. Després, presentar-se en societat. No es tenien els diputats necessaris, certament. Però en mancaven relativament pocs, i la dreta d'aquell moment estava sense un lideratge clar. En aquell moment, a les Corts, encara hi eren aquells polítics amb sentit d'Estat i ganes de treballar que feren possible la Transició. Un cert ambient de germanor territorial -el PSOE andalús de Manuel Escuredo- encara existia. També el consens de que poc o molt, hi havien aspectes millorables al texte del 1978. De fet, l'operació reformista i el PRD va ser fill d'aquell clima. La pregunta que hom es pot fer és què va fallar.

Diverses fonts coincideixen: el somni reformista s' esvaí quan al recentment traspassat Xabier Arzalluz se li comentà que una hipotètica reforma constitucional equivaldria a posar en perill els privilegis fiscals d'Euskalherria. Quan Arzallus conegué l'abast de la possible retallada, la minoria basca sortí de la quasi no estrenada taula de negociacions. Pels bascs va ser més important mantenir uns privilegis provinents del primer absolutisme a la península que modernitzar la Carta Magna.

El segon intent seriós va venir de la mà de Pasqual Maragall i Mira essent president de la Generalitat. Probablement, el català que juntament amb Jaume Vicens i Vives ha entès millor l'encaix de Catalunya dins Espanya moderna. Quan el primer presentà l'Estatut de Miravet a les Corts de Madrid, no pensava tan sols en Catalunya. Maragall i Mira tenia molt clar que aquell era el començament d'una reformulació global de l'Estat espanyol. Que aprovat l'estatut de Catalunya altres autonomies històriques voldrien seguir les mateixes passes. Configurant la transversal "nació de nacions" del regne d'Espanya que segons el polític català era el futur.

Miravet i el federalisme que en destil·lava moriren pel poc valor d'un president del govern. També per accedir a les pressions d'uns grups mediàtics molt definits. Per una oposició molt més dura i amb menys alçada de mires que vint anys abans. Tot compta: Miravet morí per errors propis. Accions com la de la selecció nacional catalana d'hoquei patins no contribuiren a calmar els ànims, precisament.

Molt haurien d'aprendre els polítics actuals d'aquests dos fets de la nostra història més recent. La convivència que disfrutem va ser bastida amb molt d'esforç i sacrifici per part de molta gent. No la tudem.

Compartir el artículo

stats