En condicions normals, exigir als espanyols d'avui que demanin disculpes pel que feren els de fa cinc-cents anys no tendria més recorregut que el del cop d'efecte típicament populista. Però el que el president de Mèxic no preveia a l'hora d'exigir-ho és que la reacció de la majoria dels partits polítics i de les autoritats d'Espanya gairebé elevaria l'anècdota a crisi diplomàtica. Pel que s'ha vist, és tal l'ardor que la conquesta d'Amèrica desperta encara avui entre molts que, finalment, la boutade de López Obrador va acabar tenint molt més sentit del que semblava. És clar que les autoritats espanyoles, per tal d'evadir la invectiva mexicana, n'haurien tengut prou amb recordar el maltractament que, tant a Mèxic com a la resta de països d'Amèrica Llatina, s'ha dispensat de manera sistemàtica als pobles indígenes. En lloc d'això, optaren per treure pit per uns fets que, tot i fer part de la nostra història, no són homologables a la política internacional d'avui.
Tal com va manifestar Andrés Barba en un article a El País, resulta patètic que Espanya segueixi edificant la seva dignitat internacional sobre una conquesta de fa cinc segles. Tanmateix, ni l'enyor d'aquella època imperial ni el sentiment de superioritat que molts espanyols mantenen sobre les antigues colònies no s'apaivagaran ni es dissimularan amb cap gest simbòlic que Espanya pugui fer en el futur. Perquè fonamentar la identitat col·lectiva sobre una conquesta ha tengut uns efectes tan profunds com els té fonamentar-la sobre la independència, com en el cas d'Estats Units, o sobre la derrota, com en el cas de Catalunya.
Andreu Manresa va rescatar fa unes setmanes un text escrit l'any 1973 per l'historiador felanitxer Miquel Barceló. Es tracta de la introducció que va fer al volum Mallorca musulmana, del també historiador Guillem Rosselló Bordoy. Entre els molts fragments interessants hi destaca aquest: "Les societats no-occidentals han estat concebudes pels occidentals com a societats en suspens, sense història. Entren dins la història amb el fet colonial. Aquest és el subjecte actiu, estimulador. No tenen passat, sinó un llarg buit crepuscular, una monòtona i passiva reiteració d'elles mateixes. La seva història, doncs, comença amb el domini colonial. Comença, posant Mallorca per cas, el 1229".
Mallorca, com Espanya, també ha edificat la identitat sobre uns fets que, si bé s'han d'assumir constitutius d'un passat col·lectiu, no necessàriament han de formar part del futur o, com a mínim, ser-ne l'element essencial. En un món globalitzat on les fronteres s'han revelat més artificioses que mai i en una Europa que requerirà de l'arribada de milions d'immigrants en les properes dècades, l'apel·lació a conquestes i a genocidis pretèrits està mancada de sentit. Com s'ha fet palès en els darrers anys, la reivindicació de la conquesta d'Amèrica i de la subjugació de la "España asimilada" no han fet del nostre un país més pròsper ni més cohesionat. Tampoc la commemoració de l'extermini dels sarraïns no ha ajudat a fer de la societat mallorquina una societat tan acollidora amb qui ve a habitar l'illa com amb qui ve només a fotografiar-la. La profusió del despectiu " panchito" per referir-nos als immigrants llatinoamericans i del " moro" o "moret" per senyalar les persones procedents del Magreb són una mostra de la indigestió que, segles després, ens segueixen provocant aquelles conquestes.
Un dels textos més colpidors que s'han escrit sobre el que suposa realment una conquesta i una colonització es troba justament a Mèxic DF, concretament a la plaza de Tlatelolco o de las Tres Culturas, on una placa commemorativa explica: " El 13 de agosto de 1.521, heroicamente defendido por Cuauhtémoc, cayó Tlatelolco en poder de Hernán Cortés. No fue triunfo ni derrota, fue el doloroso nacimiento del pueblo mestizo que es el México de hoy". En l'any 2019, reivindicar triomfs o derrotes succeïdes fa segles com a element constitutiu de la identitat d'un poble no sembla gaire compatible amb l'inevitable -i també saludable- mestissatge del món globalitzat. Bé que ho saben els nacional-populismes que apareixen aquí i allà com a bolets. Justament per això, dia sí i dia també, ens serveixen el seu irresistible còctel de somnífers. Una mescla de batalletes històriques, amb què entretenen al poble, i de llegendes sobre la immigració, amb què l'atemoreixen.
Sigui com sigui, un dels perills de viure girat cap al colonialisme d'ahir és perdre de vista el neocolonialisme d'avui. En aquest sentit, el president de Mèxic hauria fet un millor servei al seu país si s'hagués centrat en exigir responsabilitats pels seus abusos a algunes multinacionals espanyoles. Balears tampoc no està, com diuen alguns, sota el domini pancatalanista, ni a punt de ser colonitzada per una nova onada migratòria, sinó amb la sobirania constantment revocada per un Govern central i unes corporacions supranacionals que han vist en la nostra terra una mina més per explotar. És clar que és tant l'interès i tants els beneficis que n'obtenen, que ningú no ens despertarà del nostre somni colonial.
