El Mobile World Congress celebrat a Barcelona durant els darrers dies de febrer va girar al voltant de la imminent entrada en l'era del 5G. Els mitjans han batiat aquesta nova fase de la comunicació mòbil com la quarta revolució industrial, perquè no només multiplicarà per deu la velocitat de les connexions, sinó que permetrà connectar a la xarxa elements, com ara els cotxes o els electrodomèstics, que mai fins ara havien estat connectats. És el que es coneix com a "internet de les coses". Les implicacions de tot plegat es desconeixen, però la possibilitat que, a més de poder intervenir les comunicacions com ja és habitual, també es puguin obtenir dades o fins i tot es controlin dispositius que mai abans havien estat ni accessibles ni controlables no deixa gaire marge per a l'esperança.
Avui cap país democràtic acceptaria que els seus ciutadans renunciessin a un dret elemental, com el dret a la vida o a l'habitatge, a canvi d'una contraprestació. En canvi, estats d'arreu del món consenten que els seus ciutadans renunciïn al dret a la intimitat personal a canvi d'uns serveis tecnològics aparentment gratuïts. Lamentablement, el rèdit que els poders privats -i també públics- poden treure d'una prostitució de la intimitat tan massiva i voluntària és massa temptador perquè hi renunciïn.
En qualsevol cas, és sorprenent comprovar com els habitants del món digital acceptam de manera acrítica la presència de tot tipus d'aplicacions "gratuïtes", quan en el món analògic si algú hagués oferit un servei gratuït de manera indefinida s'hauria topat amb tot tipus suspicàcies. En realitat, la gratuïtat d'aquests serveis és una simple disfressa que serveix per a ocultar uns instruments que no tenen altre objectiu que munyir les nostres dades fins a la darrera gota. Així, mentre remugam el pinso que aquestes empreses ens ofereixen en forma d'aplicació, entreteniment o nova "necessitat", elles obtenen de nosaltres hàbits, preferències i idees; una llet fresca que val el seu pes en or. En els propers anys, la irrupció del 5G suposarà que la capacitat de producció d'aquesta immensa granja de dades en què s'ha convertit la humanitat s'incrementi fins a nivells a dia d'avui inimaginables.
El conegut com a mal de les vaques boges va ser conseqüència, entre altres coses, d'haver-les alimentat durant anys amb pinsos elaborats amb les despulles d'altres vaques. Una mena de canibalisme involuntari que, finalment, va acabar tenint conseqüències també per als humans que en consumien la carn. A la manera d'aquelles vaques, els ciutadans d'avui vivim collats a una menjadora on tot el que se'ns hi aboca ha estat produït en base a les dades dels nostres consums anteriors o de persones del nostre mateix perfil. És a dir, que a partir de les dades que produïm, per mitjà d'una publicitat personalitzada, se'ns ofereixen productes i serveis que satisfan les nostres necessitats o que ens en creen de noves, per tal que, un cop els adquirim i els utilitzem, serveixin per a obtenir noves dades que acabaran donant lloc a nous productes i nous serveis. L'efecte d'aquesta retroalimentació consumista és el que s'anomena "filtre bombolla" o "efecte Netflix". Un estat d'autoafirmació permanent que, per una banda, inhibeix la nostra capacitat de descobriment i, per l'altra, ens impedeix deixar de ser el que som i, per tant, limita la nostra llibertat. En definitiva, el somni humit de qualsevol poder totalitari i una terra fèrtil per a populismes i nacionalismes de tota casta.
Les conseqüències del mal de les dades boges són inquietants no només a nivell individual, sinó també a nivell col·lectiu. Un estudi del MIT en col·laboració amb la Universidad Carlos III, del quan informava fa pocs dies el diari El País, acaba de descobrir que, al contrari del que fins ara es pensava, el principal factor de desigualtat i de segregació econòmica no és el barri de residència, sinó el fet que ens relacionem quasi en exclusiva amb persones del nostre mateix estrat social. Així doncs, el "filtre bombolla" pot provocar que, en el futur, el fet de relacionar-nos només amb perfils similars als nostres agreugi la segregació econòmica i també la ideològica.
En un llibre publicat en els anys seixanta, Jürgen Habermas explicava que el concepte d'intimitat i de privacitat tenien un origen burgès. L'emancipació econòmica d'individus que, per mitjà de la possessió de mercaderies, esdevenien autònoms n'havia acabat alterant des de l'estructura psicològica fins a l'arquitectura dels edificis que habitaven. La propietat privada havia donat lloc, així, a la vida privada. Avui, en canvi, la hiperventilació d'aquell capitalisme està devorant els seus fills més estimats. El neofeudalisme ja és aquí i ningú no pot descartar que, en pocs anys, emergeixi una nova aristocràcia que gaudirà d'una vida "prémium" -sense publicitat- mentre la resta, privats del luxe de la intimitat, esdevindrem humils serfs de la dada. Si la Il·lustració va ser el pas del privilegi al dret, tot apunta que serà justament a nosaltres que ens tocarà fer el trànsit del dret al privilegi.
