Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Munar

Notes de tall

Jaume Munar

Màrtirs per contracte

La manca d'experiència de govern dels partits d'esquerres ha fet que la majoria s'hagin especialitzat més en l'art de fiscalitzar des de l'oposició

Els votants de Balears tradicionalment han donat poques oportunitats de govern als partits de l'esquerra o, si més no, no han permès allargar-les gaire en el temps. Aquesta manca d'experiència de govern ha fet que la majoria d'aquests partits s'hagin acabat especialitzant més en l'art de fiscalitzar des de l'oposició que no en el de governar. Tan ha estat així, que la infal·libilitat, històricament reservada als papes, ha acabat constituint el seu principal actiu electoral.

Més per Mallorca va entrar en el Govern de la Gent decidit a superar aquests i altres complexos que arrossegava des de feia anys. L'assumpció de la conselleria de Turisme en detriment de la d'educació va servir per a simbolitzar la voluntat d'esdevenir, aquesta vegada sí, un autèntic partit de govern i no només un opositor implacable. La incorporació de personatges tan avesats a tenir un peu dins cada baiassa com Pilar Carbonell, Joan Gual de Torrella o Pere Muñoz pretenia reforçar la imatge dels perfils gestió per damunt dels de partit, tot i que ofengués a un nombre important de votants i afiliats.

S'iniciava la legislatura i Biel Barceló aconseguia aprovar l'ecotaxa sense esser afusellat pels hotelers. Per afegitó, les temporades de rècord canviaren la percepció que l'esquerra havia tengut tradicionalment del turisme, fins a l'extrem d'acabar negant l'evident saturació turística. Només el GOB i Terraferida impedien que aquell "gaudi somnolent" fos complet. A Cultura, l'altra conselleria que Més havia assumit amb la voluntat d'industrialitzar el sector, els col·lectius d'escriptors retornaren a la submissió agraïda i besaren novament les botes del poder, s'inicià la redacció d'un Pla de Cultura que només acabaria servint per animar tertúlies i seccions especialitzades i, finalment, les subvencions començaren a degotar com manà celestial sobre el seguici habitual d'intel·lectuals i artistes oficials del règim.

La pau d'aquell betlem semblava inalterable però, ai las, un diari s'arriscà a exercir la seva funció i va publicar el que objectivament era notícia. La impunitat del PP ja fa molts anys que havia ensenyat a tot aquell qui ho volia aprendre que no tot el que és notícia ha de ser necessàriament delictiu. En aquest sentit, el cas Contractes no era distint a la pràctica totalitat de "casos" anteriors, però cal dir que Més, amb la seva reacció, va demostrar tenir un gran sentit de la coherència quan es va infligir el mateix càstig que hauria exigit a qualsevol adversari en la seva mateixa situació i va ser més dur amb si mateix del que ho ha acabat essent la pròpia justícia.

Lamentablement, als pocs dies es va anar fent palès que totes aquelles dimissions voluntàries tenien, en realitat, l'únic objectiu de salvar Biel Barceló. A la manera del capità Aranya, qui aleshores liderava el partit va consentir immolar un rere l'altre els responsables d'haver signat contractes amb Jaume Garau i es va desentendre de tota responsabilitat i relació amb qui havia estat el seu director de campanya i col·laborador directíssim.

En definitiva, Més havia decidir tirar per la borda el vaixell sencer per tal que el patró pogués conservar el timó. Només així es pot explicar que el dia que es va saber que Biel Barceló havia viatjat gratis a Punta Cana i que, per aquest motiu, s'havia absentant d'una votació al Parlament, qui li clavà la primera daga, fins i tot abans que ho fessin els partits de l'oposició, fos justament Fina Santiago. En aquests dies en què víctimes i victimaris pretenen pintar d'injusta execució sumaríssima el que en el seu dia varen vendre com un gest voluntari d'higiene democràtica és oportú recordar com va sucumbir cadascú.

Armengol, que fins en aquell moment s'havia limitat a contemplar, hieràtica com una beata, com li esclataven aquelles gerres al voltant, en va tenir prou amb empènyer fins al fons la daga que Santiago havia clavat per despatxar el que, fins en aquell moment, havia estat el seu vicepresident. La dirigent socialista, però, va saber extreure la lliçó d'aquell sacrifici. Per això, en lloc de recompensar amb contractes i amb càrrecs els assessors del partit tal com feu Més, contractarà com a assessors de campanya del PSIB el que ha estat fins ara el seu equip de confiança a Presidència. Com diu la dita popular, de la desgràcia de Judes Sant Macià en tengué ventura.

Sigui com sigui, l'arxivament de la causa és una bona notícia per a Més, que veient com ha aprofitat la investigació judicial oberta recentment contra Antoni Noguera, no renunciarà a utilitzar també el martiri del cas Contractes com a element de cohesió. Lamentablement la condemna contra el partit ecosobiranista estava dictada de bon principi i amb independència de quina fos la decisió de la justícia. La pena, però, només la començarà a complir el dia que ocupi novament els escons de l'oposició i serà en forma d'inhabilitació per a seguir assenyalant la busca dins l'ull de l'adversari amb la credibilitat que ho havia fet fins ara. Al capdavall, l'única debilitat dels ésser infal·libles és creure que realment ho són.

Compartir el artículo

stats