Aquest no és un article independentista. Més aviat al contrari. És un escrit desitjant un país -Espanya- on hi hagués la professionalitat suficient a les seves institucions per tal de que la majoria de la seva ciutadania s'hi pogués veure reflectida sense problema. Des de la classe política fins la jurídica.
Llegim com després d'un anàlisi profund, l'anunciat REB pot no ser ni la tercera part de l'acordat en un principi. Abundants comissions que no obliguen, escàs sentit d'estat i molt curtplacisme. Curtplacisme. En això es podria resumir el REB per part de Madrid. Però no tota la responsabilitat la podria tenir el Govern de l'Estat : és evident que molt probablement ha mancat un equip de negociadors professionals per part de la CAIB. O que com a mínim, dominessin millor els passadissos de Madrid. Per tant, la primera premisa dels meus desitjos queda en entredit.
Desgraciadament, en els darrers dies hem assistit en directe a una constatació que ens contaven els amics missers i ens negàvem a creure: la poca preparació de cos de la Fiscalia. Des del famós "procés al procés" fins el judici a Sandro Rossell. En ambdós, l'escassetat de principis han estat a l'ordre del dia. Això, encara podria ser el pa nostre de cada dia Però les confusions quasi diàries ( confondre una "botifarrada nacionalista" amb " un peligroso contubernio", traslladat a perspectives illenques,com si unes matances fossin utilitzades a un judici per demostrar associació il·lícita) ja denota una preocupant manca de preparació de judicis que per la seva ressonància mediàtica s'haurien de dur més que mastegats. De fet, seria motiu de rialles si no hi hagués persones a la presó. Tot plegat, ens fa desconfiar no ja de la seva imparcialitat, que ja es veurà. Sinó de la seva preparació. Però per ser justos amb la Fiscalia del Suprem, també amb una altra cosa: els seus recursos. Però d'entrada, l'imatge que està donant a Europa és una: improvització.
Però per poca professionalitat, la dels antics gestors del PP en anar a declarar. Com la d'algun líder independentista absent, per cert. La qual cosa ens podria reobrir el debat de si són realment de fiar els nostres polítics. Si és professional aquell qui eludeix les responsabilitats del passat. Soraya, Montoro, Rajoy i molt especialment Zoido varen demostrar que sense càrrecs ni impunitats temen tant un interrogatori com un altre mortal. Pilotes fora, aquesta era la consigna.
No comptaven amb l'agudesa mental dels advocats. La cara de la fiscal Madrigal mentre l'exministre de l'Interior deia que "yo pasaba por ahí"quan s'ordenaven les càrregues policials era un poema. Per afegir més llenya al foc, els sindicats policials -els únics realment capacitats professionalment de tots aquesta història- ja li han recordat a l'exministre de l'Interior que per llei, el màxim responsable dels operatius de l'1-O era (i és) ell.
La mateixa cara de pòquer que la fiscal del cas Rossell feia quan el mateix capità de la Guàrdia Civil que minuts abans havia acusat a l'expresident del FC Barcelona de cervell de trama evasora d'impostos s'havia quasi de retractar després de reconèixer a l'advocat Pau Molins que, efectivament, l'acusació pública parteix d'una opinió subjectiva de la G. C. Resposta: "Si". Molt poc consistent (i per tant de fiar) ha de ser una acusació que es pot desmuntar en una pregunta?
Enmig d'aquest despropòsit, aquest país necessita bones pràctiques. I bons professionals. I pressupost en educació per tal de que les primeres siguin possibles. Però també cal una altra cosa: voluntat. Hem creat un estat d'extremismes, on tot és blanc o negre. No hi ha termes mitjos. És preocupant. Justament per la pressumpta poca preparació professional dels quadres dirigents que pugen des de les joventuts de cada partit, (més interessats en medrar a lorganització que en realitzar-se cívica i humanament) els quadres intermitjos del present a la política espanyola poden arribar a ser cada vegada més tancats i mediocres. El tancament de mires va guanyant terreny a l'amplitud de mires. Pablo Casado n'és un dels exemples més emblemàtics.
Això ens podria comportar a la manca de referents intel·lectuals orgànics. De perspectives acceptades per tots. Ergo ens hem convertit en un país de capelletes. I per tant, la desconfiança s'acumula entre semblants. Hem de continuar essent un estat de gent desconfiada? O bé hem de tornar a un cert esperit de superació comuna i tornar a confiar en les persones? Voldria la segona opció. Però per a que aquesta fos una realitat, caldria que la classe política actual tengués en compte que invertir en l'actual enfrontament social que cada pic està reproduint els mateixos estereotips de l'Espanya del 1934. I va acabar molt malament.
