Després de tres setmanes de judici ja es poden avançar unes conclusions que ratifiquen els mals auguris inicials del moment en què s'acordà els empresonaments dels encausats. En efecte, quan la màquina repressora de l'Estat començà a exterioritzar a mans plenes el seu enorme poder posat al servei de l'escapçament de l'independentisme català, el punt final era -i és- previsible. Existia i existeix un disseny pautat de les actuacions que s'han de dur a terme per acomplir les finalitats prefixades. I dins d'aquestes actuacions en destaquen dues: mantenir els líders polítics i socials independentistes empresonats durant un llarg temps, i segonament, fer veure que se'ls fa un judici amb garanties que revesteixi el monstre repressor de seriositat i credibilitat. Perquè això, guanyar credibilitat i fer les coses amb aparença de normalitat,és la gran obsessió de l'Estat. Al cap i a la fi, que no es noti gens que la sort dels acusats està decidida de bell antuvi i que el gran objectiu no és impartir justícia, sinó combatre, derrotar i anihilar l'independentisme com a pràctica política, però també com a ideologia.
Què ens hagi deparat la contemplació de les primeres sessions de la vista davant el Tribunal Suprem i quin és el futur que ens espera a mitjà termini, és la síntesi que assagem a continuació. Vegem:
1. L'al·legació per part de les defenses de la vulneració de drets fonamentals -singularment, a un judici just, a la doble instància, al jutge predeterminat, a la participació política, a la llibertat...- fa part del material que cal preparar per argumentar aquestes mateixes vulneracions de forma successiva davant altres dos tribunals. El primer, el Tribunal Constitucional, que és una via morta en tant que constitueix una peça més de la maquinària repressiva, i el segon, el Tribunal Europeu dels Drets Humans. El Tribunal Suprem va resoldre al respecte que decidiria quan dictés la sentència definitiva. Com que allò raonable, ben al contrari, hauria estat suspendre les sessions i retirar-se a deliberar el temps que calgués per estudiar al detall les qüestions plantejades, podem tenir per segur que ja està decidit que cap dret fonamental dels encausats ha estat menystingut. S'entén que no es mantindria durant mesos un judici com aquest per dir, al final del trajecte, que la causa era nul·la.
2. Les respostes dels acusats als interrogatoris han estat una lliçó superba d'una multiplicitat de valors. Que aquests valors pervisquin entre nosaltres i que els acusats amb el seu exemple vital en siguin testimoniatge, encoratja. La dignitat personal, la fermesa en les conviccions, la defensa a ultrança dels mètodes pacífics com a únics vàlids per aconseguir la independència, la crida constant al diàleg i al pacte, l'apel·lació sense matisos al principi democràtic com a instrument per resoldre els conflictes... La presó, i molt més en persones perseguides per les seves idees que se saben i són innocents, té com a objectiu principal castigar, és a dir, produir un mal i, ensems, aconseguir que el pres es torni dòcil i submís, de tal manera que arribi a la convicció que cap idea val més que la llibertat personal. Doncs, de moment, l'Estat ha fracassat sense pal·liatius en tant què allò que palesaren tots i cadascun dels acusats privats de llibertat fou una claredat discursiva i una encomiable capacitat de resistència que semblen impossibles d'esberlar.
3. De la seva part, la fiscalia i l'advocacia de l'Estat han mostrat una aclaparadora manca d'arguments i de preparació que mereixerien un estudi més de detall. Preguntes sense cap sentit ni un que incidien, per exemple, en la pertinença de l'acusat a determinades associacions perfectament legals; errades conceptuals, imprecisions, tergiversacions dels fets, omissió de preguntes que tendencialment s'orientessin a demostrar la rebel·lió... Tot d'un plegat produïa una sensació desconcertant que duia -que du- a fer-se dos interrogants. Per un costat, si el que passa és que les acusacions no poden fer més del que fan perquè es veuen obligades a sostenir un guió construït sobre artificis i mentides i, per tant, molt mal de defensar. O més aviat, per l'altre costat, si del que es tracta és que com que estan tan segures, les acusacions, del resultat final condemnatori creuen sobrer esforçar-se. Que cadascú triï, encara que potser que la tria sigui innecessària i la resposta encertada s'hagi de trobar en la suma de les dues variables.
4. A les exposicions inicials les acusacions feren un al·legat -impropi perquè era un tràmit reservat per respondre a la vulneració de drets fonamentals sostinguda per les defenses- sobre allò de qui té la capacitat de decidir quan toca a la unitat d'Espanya. Doncs bé, aquelles perorades, que sonen i ressonen a dogma etern que tothom s'ha d'empassar perquè les coses són així i no d'una altra manera,tingueren almenys una virtut: evidenciar una vegada més que Espanya i Catalunya viuen en realitats no ja diferents, sinó irreconciliables, de convergència gairebé impossible. Vet aquí que quan Espanya -i la fiscalia, no ho oblidem, parla per boca de l'Estat- proclama als quatre vents la doctrina sagrada de la unitat, Catalunya argüeix que el que val és el principi democràtic i que les nacions tenen el dret a decidir autònomament son futur. Xoc de legitimitats? Més pròpiament, xoc frontal entre la legalitat emmetzinada pels seus sectaris intèrprets i la legitimitat dels que, sense cap apriorisme, només apel·len a la voluntat popular. En aquestes estàvem quan la fiscalia i l'advocacia de l'Estat acabaren el seu discurs. Més perplexes que mai davant allò que suposa, d'Espanya estant, ignorar a peu dret que les institucions i una majoria de la ciutadania catalanes s'entossudeixen a ser i actuar com els amos del seu futur col·lectiu.
5. Per entendre allò què passa a la més aviat lúgubre sala del Tribunal Suprem, s'ha d'insistir que tots els poders de l'Estat són al darrere. Ja ho han sentit a dir altres vegades: el procés en contra de l'independentisme català és en tota regla una revenja, una operació d'Estat dirigida a infringir un càstig sense precedents als líders polítics i socials catalans (i no ens oblidem ni dels exiliats ni dels centenars de càrrecs encausats en una multiplicitat de procediments judicials en curs). Però també i destacadament la finalitat perseguida és advertir a tota la ciutadania catalana, per a les properes generacions, de les conseqüències de desafiar el poder omnímode de l'Estat. Que en tenia, de poder, ja ho sabíem, però just suara hem comprovat que està en plena disposició de fer-lo servir sense límits. Així, doncs, tot i que el relat dels fets és, per quimèric, del tot insostenible i que, per això mateix, les acusacions ho estan posant molt difícil als magistrats a l'hora de fonamentar el seu veredicte, el destí dels acusats empresonats de més relleu és el d'una condemna a penes privatives de llibertat (també hi haurà alguna absolució i cap condemna pel delicte de rebel·lió consumat). Sobre això, convé tenir ben present que el mateix president i alguns dels magistrats que conformen el tribunal han considerat en diverses ocasions anteriors que la presó preventiva dels encausats estava plenament justificada.
6. Però el final del final -i aquesta és la ignorància més irresponsable en què incorren l'Estat i els seus vicaris- encara resta per escriure's. Jordi Cuixart, el president d'Òmnium Cultural a qui la fiscalia demana 17 anys de presó, va fer del seu interrogatori una proclama apassionada a favor dels ideals, de la legitimitat de la desobediència civil, de la concòrdia, de la pau, de la solució concertada dels conflictes, del respecte a la voluntat de les persones i les nacions i, al cap i a la fi, de la democràcia en estat pur. Per reblar el clau, sostingué que Catalunya persistiria en qualsevol circumstància, també en les adverses, i per exemplificar-ho recità una estrofa d'un conegut poema de l'artista gràfic, músic i home de lletres Apel·les Mestres (Barcelona, 1854-1936). Heu-la aquí, l'estrofa: "No passareu! I si passeu / quan tots haurem deixat de viure, / sabreu de sobres a quin preu / s'abat un poble digne i lliure. /Mes, no serà! Per més que feu / no passareu!".
