Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Munar

Notes de tall

Jaume Munar

Desmilitaritzar la llengua

La mort d'Aina Moll es va fer pública el mateix dia que el president del PP balear, un antic regionalista, ballava al ritme del ¡Que viva España! en plena plaça Colón de Madrid. La coincidència confirma que la contribució de Moll a la llengua catalana va ser històrica en el sentit de titànica i, si atenem l'asfixiant clima polític en què ens trobam immersos, pot ser també en el sentit de tenir els dies comptats.

Entre els molts obituaris i articles d'homenatge que han aparegut aquests dies a la premsa, han destacat especialment el de Tomàs Delclós a El País i el de Matías Vallés a Diario de Mallorca. El mèrit dels dos textos no resideix només en el reconeixement honest que fan a l'aportació de Moll, sinó en el fet, insòlit en els temps que corren, d'estar escrits en castellà. I és que si un desig no ha reeixit de tots els que Moll manifestava l'any 1980 en un article citat per Delclós, ha estat justament el d'aconseguir que tots els espanyols consideressin que la llengua catalana era un patrimoni que calia preservar.

En aquell text, titulat de manera quasi premonitòria La normalización del catalán, problema de toda España, Moll plantejava dos objectius primordials. En primer lloc, normalitzar i dignificar una llengua històricament maltractada. En segon lloc, garantir aquesta normalitat i dignitat incrementant el número de catalanoparlants, amb independència de quina fos la seva ideologia o el seu origen. De fet, tal era la voluntat de consens i concòrdia de Moll que acabava així aquell article: "Esperamos de la solidaridad de todos los españoles el apoyo necesario para nuestra normalización lingüística, que es esencial para nosotros, pero también para la consolidación del «Estado de las autonomías» que nos hemos propuesto construir entre todos."

Aquesta cita ve al cas per comprendre com aquella pretensió d'acords a llarg termini i d'ampli espectre va degenerar en intransigència per part del nacionalisme espanyol més recalcitrant i en una utilització de la normalització amb finalitats polítiques per part d'alguns sectors del nacionalisme català. Sense anar més lluny, en una columna publicada per aquest diari el passat dimarts, Bernat Joan Marí explicava les divergències que havia mantingut amb Moll pel que fa a la necessitat de disposar d'un estat propi per tal de poder dur a terme una normalització real del català.

La realitat d'avui és la d'una llengua que com a estat propi hi té tot just una república nonada i que, per afegitó, ha perdut parlants generació rere generació. Convé recordar que és aquest darrer fet, i no la manca d'un estat, la més directa causa de mort d'un idioma. En aquest sentit, pot ser ha arribat l'hora de valorar si l'estratègia dels que, com Bernat Joan Marí volgueren convertir el català en el cavall de Troia d'ulteriors reclamacions polítiques, no ens ha acabat conduint a una situació pitjor de la que es volia resoldre.

És evident que, a dia d'avui, no només és impossible arribar a acords polítics tan amplis com els del passat, sinó que sembla que fins i tot serà difícil preservar les lleis nascudes d'aquells acords. Molt més quan aquells que afirmen defensar Espanya per damunt de tot però que són incapaços d'assimilar la diversitat connatural al país que diuen estimar, han posat en el punt de mira la llengua catalana com una de les infraestructures enemigues que cal destruir.

La conseqüència d'haver supeditat la llengua als objectius polítics d'uns i altres ha estat la transformació del català en una llengua militant. Avui, parlar o escriure en català en certs àmbits implica que a qui el fa servir li sigui adjudicada, de manera quasi automàtica, una determinada ideologia, una determinada sensibilitat o un determinat índex de prioritats i preocupacions. En una situació de normalitat real, tan corrent seria defensar en català, posem per cas, la unitat d'Espanya o la monarquia, com fer-ho en castellà tal com és habitual. La realitat, però, és que el decantament és cada vegada més accentuat.

Aquesta militància, no sols no ha evitat, sinó que ha propiciat que la llengua sigui utilitzada com a arma electoral una legislatura rere una altra, que s'hagi convertit en una munició impagable per a tots aquells que no han renunciat al somni d'esborrar de la faç d'Espanya les "lenguas vernáculas" i que saben que cap llengua minoritzada pot resistir indefinidament una pressió com aquesta. En una situació així, atès l'actual context polític espanyol i la realitat sociològica de les nostres illes, pot ser cal començar a plantejar com a única opció viable a mig termini la d'una política de reducció del dany que tengui com a principal objectiu el de preservar les fites i la legislació assolida amb els consensos del passat. Desmilitaritzar la llengua catalana, allunyar-la del centre del conflicte, de les pancartes i banderes amb què nacionalistes d'un i altre signe l'han vestida durant aquests anys és el primer pas. Perquè només si la llengua pròpia esdevé, de nou, llengua comuna, podrà ser llengua de futur.

Compartir el artículo

stats