Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Nins al carrer

Diríem que ens sentim còmodes, poques vegades el qüestionam, amb el tòpic aquell que diu que la infantesa és l'època més feliç de la vida, per bé que la realitat ho desmenteixi, i n'hi hagi a voler, de desgraciades, d'infanteses. Intuïm que el que deu passar és que contemplam el passat des del present, amb una generosa perspectiva temporal, en què no ham estat agraciats amb els dons i beneficis que esperàvem de la vida, i, una mica per consolar-nos, el nostre magí vola envers els traços de vida en què vàrem ser infants i adolescents i en què donam per suposat que vàrem ser, en efecte, feliços.

Si bé hi pensam, sense ni proposar-s'ho, l'únic propòsit condret d'un adolescent és maldar per passar-s'ho bé. Els qui no són del tot capbuits saben, però, que no tot és xauxa; són necessaris uns límits que ajuden a la formació de la nostra personalitat, si es pot dir així; de manera laxa o més severa, la família ens imposa uns marges que no podem ultrapassar; també l'escola, l'altra gran àmbit en què agafa forma i fesomia allò que serem. Es diu per activa i per passiva que són dues institucions en crisi, que la modernitat els ha tret bona part de la funció formativa que, des de sempre, havien ostentat, que els ha costat adaptar-se als nous temps. És possible que així sigui; el que no és difícil preveure és que, si perden del tot la capacitat normativa i restrictiva, les conseqüències poden esser irreversibles. Aquells qui han de tenir contacte sovintejat amb joves i adolescents capeixen tot d'una que els qui trenquen sempre seguit les pautes del grup, desobeeixen per sistema qualssevol normes i regles, adopten en tot moment una actitud menfotista, actuen així perquè arrosseguen uns dèficits de valors que els podem cercar en el clos d'una família del que se'n «desestructurada», o que ha llançat la tovallola i ha fet dels fills uns reietons de la casa insuportables.

D'altra banda, és cert que els al·lots d'ara han d'assumir, o els les fan assumir, unes responsabilitats inimaginables per a generacions més endarrerides, i, sobretot, els obliguen a desenrotllar una quantitat inhumana d'activitats que hem convengut anomenar «complementàries» que els pares, sense cap dubte, amb la millor fe del món confien que contribuiran a fer del fill una persona espavilada i de profit, les quals, ras i curt, no interessen gens ni mica els actors principals de l'obra; el resultat és un quadre clínic d'al·lots superactius, anant els capvespres d'ací d'allà com uns esperitats, per paga apallissats per unes jornades escolars obsoletes.

Sense esser una infantesa que es pugui qualificar d'exemplar, la nostra, es vol dir la situada allà pels anys seixanta, va tenir el seu interès. El nostre territori comanxe preferit va ser el carrer (cosa que ara pretén recuperar l'ajuntament de Barcelona, tot derogant legislació municipal que restringia el joc infantil dins l'espai urbà, en el marc més ampli d'un projecte que es proposa revifar i habilitar indrets perquè els al·lots hi puguin jugar a l'ample). Allà s'hi podria esbossar un prou minuciós retrat generacional. No necessitàvem cap altre espai per tastar la felicitat; tot el possible i, gairebé, l'impossible hi convergien; els partits de futbol, innombrables partits de futbols, començats i mai no acabats, de basquet, de tennis; corregudes de bicicleta i a peu, guerres de macs; encalçar, així en dèiem, al·lotes; jugar a amagar, a tocar baula; i tantes altres maneres de solaçar-se dins aquell nostre regne afortunat. L'al·lotea donava vida al carrer i el carrer, ben segur, n'estava agraït. Després tot va canviar; les ciutats i els pobles han engegat els al·lots dels carrers. S'han tancat a casa a jugar tot lo dia amb els, sovint sinistres, novells ginys digitals.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats