Confés que sempre he sentit una atracció intel·lectual envers els Moll, especialment cap a don Francesc, eminent filòleg i redactor, juntament amb Mn. Antoni Ma Alcover, del Diccionari Català-Valencià-Balear i compilador de les "Rondaies Mallorquines", dues vertaderes joies de la lingüística i la cultura popular a les nostres Illes. Dissortadament no vaig arribar a penes a conèixer don Francesc en persona, però sí que vaig tenir oportunitat de tractar amb n' Aina Moll en uns temps en què treballar per la llengua i la cultura era un repte engrescador, al qual ella es lliurà amb una dedicació i entusiasme difícilment igualables.
Allò que més m'agradava de n'Aina era la seva fe i determinació, unides a una capacitat de feina realment encomiable. Era una dona de conversa amable, cordial en el tracte i en les maneres. Tenia un punt de timidesa que ben aviat superava amb la força dels seus arguments, contundents i persuasius alhora, com si fos plenament conscient que, en una qüestió tan summament sensible com la normalització lingüística del català a les Balears, no es tractava tant d'imposar com de convèncer. Aleshores jo formava part de la Junta Avaluadora de Català, l'òrgan que tenia cura de l'avaluació de les persones que volien o necessitaven acreditar un determinat nivell de coneixements d'aquesta llengua. Record com si fos ara com ella, que havia estat directora general de Política Lingüística de la Generalitat, ens encoratjava en la nostra tasca d'assessors, normalitzadors, avaluadors... I sempre des de la intel·ligència i la didàctica, una altra de les senyes d'identitat dels Moll, al meu parer.
Coordinadora de la Campanya de Normalització Lingüística i assessora lingüística del Govern (1990-1995), dugué a terme un bon grapat d'iniciatives com ara la secció Línia directa, on a través de les pàgines d'aquest diari i amb la col·laboració d' Antoni Ignasi Alomar tractava d'acostar i difondre els múltiples aspectes del català de les Balears al comú de les persones. Es tractava d'una campanya simpàtica i entranyable, com crec que era n'Aina i com poden certificar la gran majoria dels seus col·legues. Record que, amb l'ajuda i el suport d'un bon company de feina de l'Estació d'ITV de Palma -on llavors jo estava destinat- vàrem posar en marxa una petita campanya que duia per títol "El mot del dia": es tractava simplement d'anotar una paraula mallorquina (del català de Mallorca, s'entén) en una pissarra, a la vista de tots els usuaris del servei, per a continuació descriure'n senzillament el significat, seguit d'algun exemple quotidià per tal de contextualitzar-la. Sabíem que no havíem fet cap ou de dos vermells, ni prop fer-hi; la qüestió és que n'Aina es va assabentar de la iniciativa i la comentà en un dels articles de Línia directa, la qual cosa ens omplí d'orgull i satisfacció.
Arran d'aquest fet, però sobretot del seu mestratge, vaig escriure una Carta al Director on li demanava que mai no es jubilàs del tot. Que, passàs el que passàs, mantingués encesa l'espurna de la il·lusió i el compromís amb què sempre havia lluitat per la nostra cultura. A vegades, quan anava d'excursió a la muntanya, coincidia amb en Xesc Moll, un dels seus germans, i sempre que podia li demanava per ella. "Va fent", em deia, amb aquell posat tan característicament "Moll" (en el bon sentit de la paraula, tot sigui dit), fins que avui m'he assabentat del seu traspàs. He sentit pena, o "peneta", com m'han transmès algunes de les seves exalumnes d'Institut, tot donant-me a entendre que es tractava d'una pèrdua gran i petita alhora: gran en la diumensió intel·lectual i humana, i petita per la forma, humil i profundament sàvia, amb què n'Aina va transitar en aquest món.
Descansa en pau, Aina, t'ho mereixes!
