Demà comença a Madrid el que la majoria de mitjans han definit com el judici més important de la democràcia. Com cantava el Camarón de la Isla, "Están puestos en balanza / dos corazones a un tiempo / uno pidiendo justicia / otro pidiendo venganza". A Espanya però, ja fa temps que l'únic que hi batega és el cor de la venjança. Acusadors i acusats sobreexciten les aficions respectives mentre esperen un veredicte del VAR -els primers a Madrid, els segons a Brussel·les- que els permeti seguir jugant aquest partit en empat perpetu. Per paga, la justícia espanyola, en lloc d'exercir d'àrbitre, ha consentit ser utilitzada com a defensa i bastir un catenaccio que, des de la sentència contra l'Estatut, no ha fet més que amuradar les conviccions dels dos bàndols en disputa.
A aquestes alçades de l'enfrontament, la sentència final ja és del tot irrellevant. Ni la major pena de presó imaginable ni la lliure absolució serviria per satisfer cap dels contendents. Perquè l'interès en ambdós equips és justament el de mantenir obertes unes ferides que, al capdavall, són una mina d'or electoral que beneficia les posicions extremes. Així les coses, ni el nacionalisme català renegarà de la independència, ni l'espanyol renunciarà a esclafar la diversitat sota el credo de la pàtria unívoca. En una democràcia sòlida, davant una situació com aquesta, el poder judicial i el cap de l'Estat no haurien consentit perdre una independència i una imparcialitat que ara els conferiria l'autoritat necessària davant uns i altres per resoldre el conflicte. Lamentablement, tant el monarca com la judicatura s'han comportat com uns vulgars adolescents incapaços de controlar-se en el botellot del A por ellos!
El judici coincidirà en el temps amb tres rèpliques del moviment tectònic d'abast mundial en el qual s'emmarca el conflicte Catalunya-Espanya. En primer lloc, l'alçament dels taxistes a Madrid i a Barcelona ha demostrat que es poden duar a terme més accions violentes en només dues setmanes que el moviment independentista en els darrers deu anys. Això no obstant, desapareguda ETA, la part de l'espanyolisme que va caure en la temptació d'utilitzar aquella violència com a instrument de cohesió nacional ha volgut fabricar ara una violència fictícia a Catalunya per tal de poder aplicar-hi els mateixos esquemes i assegurar-se una venjança contundent, a poder ser amb una condemna per rebel·lió en lloc de per sedició.
En segon lloc, les dificultats del parlament britànic per arribar a un acord al voltant del Brexit no deixen en millor situació la classe governant independentista. Si amb un referèndum a favor, una majoria parlamentària i un govern legítim disposat a culminar la desconnexió d'Europa, una de les principals potències del món no és capaç ni de d'executar el mandat popular ni d'assegurar que les condicions materials dels ciutadans no es veuran considerablement afectades, quin conte de fades han explicat els líders independentistes als catalans durant tots aquests anys? Tal i com va reconèixer l'exconsellera Clara Ponsatí, el govern Puigdemont jugava "de farol".
Finalment, l'autoproclamació de Guaidó com a president de Veneçuela ha servit per comprovar com els mateixos que aquí acusen de colpisme, a l'estranger aplaudeixen una operació a distància dels EUA que suposa la violació de la més elemental sobirania d'un Estat. Les autèntiques raons per les quals a Veneçuela es considera com un legítim procés democràtic el que a Catalunya seria vist com un cop d'Estat, en definitiva, són dues: el petroli i el 19% del PIB estatal. En aquest sentit, l'independentisme, que tan hàbil es va mostrar a l'hora de jugar a conillons d'amagat amb les urnes referendàries, ha demostrat una ignorància pueril pel que fa al funcionament real de la política internacional i als espuris mecanismes de construcció de legitimitats i sobiranies.
En una Catalunya independent, els promotors d'una proclamació d'independència fallida també haurien estat jutjats sense contemplacions. Negar-ho seria perseverar en l'autoengany. En canvi, en una democràcia no emmalaltida pel nacionalisme, no hauria estat possible que fossin acusats de rebel·lió i, encara menys, que dos líders socials fossin empresonats injustament en base a una violència inexistent. Aquesta banalització de la violència és una roïndat aberrant que, al contrari del que ha passat, hauria d'haver interpel·lat els demòcrates de tot signe. En el país que ni Espanya ni Catalunya són, la justícia constituiria el patró a partir del qual podrien ser recalibrades unes institucions que, tant a Madrid com a Barcelona, no han garantit en els darrers anys la no-militància de la nostra democràcia. Però, ben al contrari, la utilització del espectacle judicial en benefici electoral d'uns i altres ja és del tot inevitable. Camarón continuava cantant "confianza en el hombre nunca la tengas". La cançó es titulava Un tiro al aire. En vista del que no s'ha guanyat i del molt que, en canvi, hem perdut, sembla que, entre tots, el tir ens l'hem pegat al peu.
