El Tribunal Suprem ha fixat el començament del judici en contra dels líders independentistes catalans per al proper dia 12 d'aquest mes de febrer. El coneixement de la data ha coincidit, si fa no fa, amb una campanya de propaganda endegada des del govern espanyol per tractar de recosir l'enorme desprestigi patit per les institucions de l'Estat arran del conflicte amb Catalunya (allò del bon nom d'Espanya, ja ho saben).La feina sembla que hagi de ser titànica. No debades, el pretès prestigi d'un règim corrupte fins al moll de l'os, sustentat en meres aparences formals, fal·làcies, xiuxiuejos, sobreentesos, amiguismes i pagaments i/o cobraments de favors i que és hereu directíssim -no ho oblidem- de la dictadura franquista, ha rodolat pel pedregar fins al fons de tot del barranc. Tanmateix, emperò, anem a això de la propaganda, perquè quan s'hi posen s'hi posen. I posats a rentar cares, no hauríem de menystenir la capacitat que té l'Estat espanyol de fer passar bou per bèstia grossa i quedar-se tan ample fent veure al món sencer que la inhumana i cruel repressió desfermada en contra de l'independentisme català és una virtuositat del sistema i no pas una amarga tara. Voldran, així doncs, que Espanya aparegui com el paladí mundial de la democràcia i del respecte extrem als drets i llibertats públics i privats. Més o menys, l'estri propagandístic caminarà per aquests viaranys, acompanyat, si escau, d'algun avantatjós acord comercial que faci que l'interlocutor s'empassi el mal tràngol amb més facilitat.
D'entrada, des del Tribunal Suprem -pel conducte que s'anomena eufemísticament veus autoritzades per evitar dir-ne filtracions interessades- s'ha escampat el missatge que a partir d'ara faran bondat. Que seran amables i propers amb les defenses -amb les acusacions, entre les quals hi ha el partit d'ultradreta Vox, l'amabilitat i la proximitat ja es donen per descomptades- i escrupolosos en el respecte a les formes. Els acusats -oh, suprema bondat!- no seran vistos emmanillats i fins i tot es permetrà que a la recarregada, pretensiosa i un punt decadent sala on se celebrarà el judici puguin ser pressents dos parents per cada acusat i els mitjans de difusió acreditats (de juristes internacionals en qualitat d'observadors, emperò, ni en volen sentir parlar). Un judici retransmès en directe per televisió arreu del món té aquestes coses: que has d'aparentar neutralitat, independència de criteri i absència de condicionants previs (i que has de retirar de la taula presidencial -ai las!- el santcrist que la presidia fins ara mateix i des de temps immemorial).
Com a projecte higiènic, massa ambiciós. Sembla com si volguessin començar de zero. Però perquè això passés, per acceptar que el litigi comença ara, els que hem contemplat la ignomínia sense traça d'aquests darrers llargs mesos hauríem d'arraconar a un lloc ignot de la memòria totes i cadascuna de les resolucions dictades fins ara pel mateix Tribunal Suprem. Llegides i analitzades, aquestes resolucions, es caracteritzen per la seva arbitrarietat, per la manca d'una fonamentació jurídica coherent, substituïda per prejudicis polítics, i per traspuar a mans plenes la voluntat de reprimir l'independentisme com a pràctica política i com a horitzó. En conseqüència, ben lluny tot plegat del més elemental sentit de justícia que se suposa que ha de presidir l'acció d'un estat que es proclama de dret. Ve a ser com si no haguessin de tenir present que els acusats estan privats de llibertat des de fa més d'un any llarg a partir d'un relat dels fets inventat, construït ad hoc. Ve a ser com si no hagués passat que el Tribunal Suprem -integrat pels mateixos magistrats que ara jutjaran els líders socials i polítics catalans- hagi confirmat de cap a peus totes les rudimentàries i atrabiliàries interlocutòries que el jutge Llarena va dictar al llarg de la seva maldestra i lamentable instrucció. Ve a ser com si el dret de defensa no hagués estat vulnerat tantes vegades com ha convingut. Doncs, no. Ningú no parteix de zero, i menys que ningú un tribunal que ha demostrat en una pluralitat d'ocasions què pensa de l'afer que té entre mans i quin és el biaix ideològic que el domina de forma aclaparadora.
Per les raons anteriors, seria de crèduls pensar que els independentistes catalans tindran un judici just en termes de justícia material (i també de justícia formal). Per començar, a les defenses ja li han estat denegades les proves amb les quals pretenien demostrar que la instrucció havia vulnerat els seus drets. I aquelles altres dirigides a posar en relleu la inexistència de violència el dia de la celebració del referèndum, els anteriors i posteriors. Ni les que podien palesar la capacitat, des del poder executiu, d'influir i/o condicionar les resolucions del Tribunal Suprem en un determinat sentit, amb el testimoniatge, per exemple, d'Ignacio Cosidó (senador del PP),o amb la reclamació d'informació relativa als contactes mantinguts entre membres del govern espanyol i magistrats del Tribunal Constitucional i del mateix Tribunal Suprem. Finalment, també han estat denegades les proves que qüestionaven la neutralitat del cap de la policia judicial de la Guàrdia Civil a Barcelona, responsable de l'atestat incorporat al procés i conegut per la seva bel·ligerància dialèctica en contra de l'independentisme,exterioritzada de forma anònima -això sí- a través de les xarxes socials.
Si componem amb cura tots els elements exposats, el mosaic que en resulta fa impossible afirmar la imparcialitat dels magistrats que jutjaran els líders independentistes catalans. El cas està decidit i són segures unes condemnes dures, que es pretendrà que serveixin d'advertiment col·lectiu, per a tots els acusats que estan en presó provisional. Fer el contrari, és a dir, absoldre com caldria una bona gent, unes persones honrades que no han fet res més que tractar d'obeir el mandat democràtic que rebien de la societat a la qual servien, provocaria a Espanya un daltabaix de proporcions inabastables. Tota la feina feta, tota la histèria desfermada des de la institució monàrquica, des de l'anomenat estat profund, des dels grans mitjans de comunicació, des dels poders financers, des dels prohoms de l'espanyolisme més extremat, se n'aniria en orris. I això, convé tenir-ho ben present, no passarà. I encara hi hauríem d'afegir la dada central de tot aquest entramat: els que han de decidir la condemna o l'absolució participen ideològicament, amb el màxim fervor, de l'esperit repressor a ultrança i de la voluntat de càstig sense miraments. Escapçar el moviment independentista i produir un escarment en tota regla que duri per a les properes llargues dècades és, també per a ells, una finalitat encomiable.
