En la versió literària de l'assassinat de Juli César, Shakespeare va saber condensar el fat i la traïció amb la famosa sentència "guarda't dels Idus de març". La saviesa popular illenca, tot i no poder assolir aquest nivell d'elegància, té també el seu equivalent en l'expressió "guarda't del poll entrat en costura". En els dies que precediren la teatral ganivetada de José Ramón Bauzá a la direcció del PP balear, a la manera de l'endeví que advertí Juli César, algun col·laborador de Gabriel Company li hauria d'haver recordat aquesta dita mallorquina que el Diccionari Català-Valencià-Balear defineix així: "significa que els que eren pobres i s'han enriquit, o els que eren poca cosa i han pujat molt de grau, solen esser vanitosos, presumits i molt exigents envers els altres". Cada imperi té els traïdors de l'alçada que mereix o, més ben dit, de l'alçada que es pot permetre.
Com un al·lot pubil a qui, de petit, li varen riure massa les gràcies, Bauzá ens ha entretingut durant aquests anys amb els seus impagables vídeos a Twitter i les seves veròniques amb la bandera d'Espanya. La maniobra d'obsequiar-lo amb una poltrona al Senat, a la direcció regional, a priori, li havia de servir per llevar-se la nosa de damunt i, a ell, per promocionar-se com a apòstol d'Espanya en territori hostil. Les amistats i bones relacions de què bravejava als seus vídeos feien pensar que la direcció del partit a Madrid sí que reconeixeria el seu esperit de sacrifici en pro de la pàtria i el recompensaria amb alguna plaça a les llistes electorats. La trista realitat, però, és que José Ramón Bauzá, que es considerava més espanyol que ningú, ha hagut de veure com els espanyols de veres li giraven l'esquena com qui mira amb desdeny al banderiller de províncies o al subaltern d'un torero de segona.
Aquest orgull ferit ha estat el combustible d'un Bauzá que, després de la humiliació que va patir a les autonòmiques i de la derrota contra Company, hauria d'haver acceptat que el més intel·ligent era retirar-se o, com a mínim, ser agraït amb el partit -i amb el conjunt del Parlament- que li ha regalat una canongia al Senat. En lloc d'això, s'ha dedicat a fer una recreació apocalíptica de Balears i napoleònica de si mateix que tenia el doble objectiu de l'autopromoció i el desprestigi de l'actual direcció regional. La constatació de l'estrepitós fracàs de les dues maniobres -i no l'amor a Espanya ni una imaginària deriva catalanista- ha estat la causa de la deflagració de tot el ressentiment acumulat en forma d'un comunicat que, prest o tard, serà inclòs en alguna antologia de literatura fantàstica.
El més sorprenent és que, en un intent de fer veure que la seva no és una reacció visceral sinó fruit d'una reflexió serena, José Ramón Bauzá afirma que va prendre la decisió d'abandonar el partit fa més d'un any. És a dir, que ha cobrat durant tot aquest temps un sou públic de manera democràticament fraudulenta a l'espera del moment propici per simular una immolació que li donés els punts suficients a l'hora de demanar entrada en alguna altra formació nacionalista. En aquest sentit, el comunicat pretenia causar el major ressò mediàtic per tal de fer-se visible davant Cs i Vox, alhora que consumava la venjança contra Company.
La paradoxa de tot plegat és que Bauzá abandoni el PP just després que un espanyolista tan desinhibit com ell n'hagi assumit la direcció i que acusi de manca de lleialtat patriòtica als dirigents del partit a Balears just en el moment en què han renegat del regionalisme per assumir tots i cadascun dels postulats del Bauzanisme. Les intervencions de Company i Isern durant el darrer congrés del PP en són la demostració més recent i fefaent. El relat d'unes Illes Balears en mans de l'independentisme i camí del col·lapse per l'amenaça sobiranista és el conte de terror que els nostres acomplexats ex-regionalistes han de recitar cada cop que van a Madrid per tal que els siguin expedits els corresponents certificats d'españolía.
En realitat, Bauzá, a diferència d'Íñigo Errejón, que sí que ha clavat mortalment la daga al senyor dels cercles i les purgues, no ha damnificat Company ni l'actual direcció del PP balear, sinó que els ha fet l'immens favor de donar-los una coartada per tal que puguin fer creure que segueixen essent regionalistes. Però, a la manera del Cid, la victòria de Bauzá serà pòstuma i els qui, fins fa poc, eren els seus enemics n'acabaran assumint els postulats convertint-se així en llegat vivent del traïdor. Perquè si l'assassinat de Juli César va suposar el final de la República Romana i el naixement de l'Imperi Romà, la venjança de Bauzá certificarà el final del regionalisme i la seva refundació com a imperialisme. Això és, un Bauzanisme sense Bauzá on l'autonomisme i la defensa dels drets i trets propis d'aquesta terra seran abandonats en benefici del folklore i de la província; és a dir, de la colònia d'ara i sempre.
