havia mort don Pedro Salas. La seva única filla, Marieta, fonament bàsic d'El Refugi, demanà al rector d'Esporles d'aleshores, mossèn Antoni Mercant Morey, que jo celebràs el funeral. L'amo i senyor de la parròquia contestà que jo no podia posar un peu dins la seva església. Davant la fermesa de l'amfitriona de l'esposa d'Obama, el valent cacic tridentí baixà bandera. Sentencià: "Deixaré la porta del temple oberta, però jo no compareixeré per res". La monja sagristana m'ho tingué tot a punt i la cerimònia esdevingué perfecte. Mossèn Gaspar Aguiló, cofundador d'El Refugi, m'acompanyà en la concelebració.
Per respecte a la família, tot reprimint el meu escandalós avès de denúncia, no vaig fer publicitat de la cacicada -una de tantes- del que llavors era rector d'Esporles i que a hores d'ara governa cinc parròquies de Ponent, essent-ne també el seu arxipreste, a més de ser membre del Consell Presbiteral.
Tot i això vaig ordir una petita venjança propiciant un referent sobre els avantatges de l'honestedat pública. Sense mencionar lloc ni noms, la notícia comentava com en un poble de Mallorca el batle que estava casat amb un altre home i era reverenciat per tota la gent mentre que el capellà, que vivia dins l'armari, es guanyava més enemics de malifeta en malifeta.
Avui retrec la facècia del funeral del pare de Marieta Salas per reafirmar la tesi del meu darrer llibre Déu meu, on es demostra la ironia evangèlica que sentencia que tothom mor amb l'arma que mata. Però també retrec l'anècdota del senyor de les Rotes per oferir-me al poble des Capdellà com un expert en celebrar funerals sense permís del rector.
Feligresos de la parròquia de la Nostra Senyora del Carme, no us preocupeu si l'usurpador dels béns del poble no us dona les claus. El marginats tenim manyes i coratges per forçar les portes de ca nostra.
