Una de les grans obres d’estètica de Walter Benjamin (1892-1940) és l’escrit titulat L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica. Certament el camp de l’estètica és un dels que més treballà, però el propi d’ell és que els camps no estan mai ben delimitats, de manera que tots els camins, pels quals discorre la seva obra, s’entrecreuen. Així és que la seva obra pot ser objecte d’estudi a departaments tan diversos com l’estètica, la crítica literària, la filosofia de la història, de la política, de la comunicació, del llenguatge, de la religió, etc. Un exemple d’aquest entrecreuament el trobam en aquest mateix escrit esmentat. L’escrit acaba amb un epíleg sobre estètica i política.
La política al·ludida no és altra que la de la seva actualitat, el nazisme. El sorprenent és la perspicàcia amb que veu que tota la política nazi estava orientada a la guerra, en un escrit elaborat en els anys 1934-35, amb correccions fins al 1938. El nazisme i tota forma de feixisme o totalitarisme tendeix a una estetització de la vida política, estetització que culmina en la guerra. En la guerra es juga amb material humà, de manera que en ella la humanitat esdevé espectacle per a ella mateixa. Però ara no interessa considerar el fi final, sinó com es juga i es mou la vida política de manera que s’hagi convertit en estètica.
El nazisme aconsegueix l’estetització de la vida política gràcies a dos factors: la proletarització i la formació de masses, per un costat, i, per l’altre, la tecnologia. Els dos factors són gairebé com dues cares de la mateixa moneda, en tot cas s’adeqüen perfectament un a l’altre. Els “grans desfiles festius”, les “assemblees monstre”, les “enormes celebracions esportives” i la “guerra” són fenòmens de massa, concebuts per a ser exposats a la cambra cinematogràfica i als aparells tècnics, més que a l’espectador present, per tant, més que a l’ull i a la sensibilitat humans.
En definitiva la gran adequació és la que es dóna entre massa i nazisme; la massa és el camp propici a les imposicions del nazisme, el qual té com objectiu organitzar, salvar i dirigir les “masses recentment proletaritzades”. Per tal d’aconseguir-ho el feixisme es proposa “fascinar les masses”.
L’estetització de la política, com es veu, no té res a veure amb fer bella, agradosa, atractiva la política, sinó en emprar formes per tal d’entabanar, seduir, fascinar les masses.
Aquest text de Benjamin el m’ha dut a la memòria la nostra situació política. Certament que l’activitat política actual no apunta a la guerra, però sí a un enfrontament el més radical i fins i tot agressiu possible. La paraula s’ha convertit en llança i espasa, les més tallants que es pugui, servint-se de tota mena d’argúcies, com l’insult, la mentida, la notícia falsa, l’anunci buit, la promesa vana, muntatges d’aparença, cortines de fum. Els grans o ampul·losos discursos s’han convertit en eslògans a punt de ser titulars, amb promeses que mai es compliran i amb anuncis de coses que no se sap si o quan es realitzaran. Amb altres mitjans es pretén el mateix: seduir o “fascinar les masses”.
Els mitjans no són ara les grans parades militars o paramilitars, ni els estadis plens per escoltar el líder (si bé això encara s’intenta i a vegades gairebé s’aconsegueix). Els mitjans són ara les xarxes socials, amb els seus tuïts, els eslògans, les proclames. Tot molt ben cuinat per grans experts de comunicació i màrqueting, amb gran estratègia comunicativa i tècnica d’imatge. Però el resultat és semblant: la massa seduïda, tan encegada i ignorant i ignorada o més que abans, tan manipulada; i els problemes reals de la gent tan negligits com sempre. El resultat és una política que gira en torn d’ella mateixa, tota la legislatura convertida en campanya electoral, tota la seva activitat política convertida en propaganda.
L’estetització de la política es pot considerar que es concreta com espectacle, com a diversió o entreteniment per tal de captar la benevolència i fer seguidors. Per això se centra, ara no exactament en el culte al líder, sinó en la creació de la imatge del líder. La resposta que Benjamin dóna a aquesta manera de fer política l’expressa només en la darrera línia de l’escrit: a l’estetització de la política “el comunisme li contesta amb la politització de l’art”.
Deixem a part què entenia Benjamin per comunisme, en tot cas no gaire ortodox; de la seva estada a Moscou en tornà molt decebut. Però hauria de quedar clar que la politització de l’art no significa convertir l’art en un missatge polític, en una eina al servei de la política i menys encara dels qui governen o pretenen fer-ho. L’art no s’instrumentalitza, no és un ensenyament o un adoctrinament. Però sí pot tenir les seves connexions amb la política, com són per exemple despertar consciències, pot estar situat ben conscientment en el món en què vivim i mostrar-lo amb les seves contradiccions i fractures, amb les seves ferides i inquietuds. Pot parlar directament al sentiment, que -juntament amb la paraula i el pensament- és el motor de la persona i la seva acció.
Si l’estetització de la política parteix de la política que cerca l’estètica com eina al seu servei, la politització de l’art parteix de l’art fent que deixi el seu caràcter elitista i marginal, decoratiu i fins i tot luxós i que esdevingui expressió de la vida, la que tenim i la que voldríem, les penes i els anhels. L’art, amb la seva nova capacitat adquirida de poder ser reproduït tant com es vulgui, ja s’ha fet proper a la massa, s’ha fet objecte de consum massiu. Aleshores l’art és la manera de parlar a les masses, és la manera de fer política.
