Baldament no m'estigui bé, el fet és que no sé com ha acabat el plet sobre si el coneixement del català ha d'esser requisit per a ocupar un càrrec públic o només un mèrit. Tant és una cosa com l'altra perquè amb qualsevol resultat la pena és que una qüestió com aquesta s'haja de plantejar, com no se demanaria ningú si ha de conèixer el castellà un metge que vol exercir la professió a un hospital de Valladolid (i qui diu un hospital diu una consulta privada). El qui vol exercir una carrera o un ofici a qualsevol lloc del món dóna per suposat que n'haurà de conèixer la llengua i no se conformarà pensant que potser se podrà entendre amb el públic amb una altra. A Grècia, posem per cas, amb un poc d'anglès et pots defensar, però un que s'hi volgués establir consideraria que ha de tenir uns coneixements de grec suficients per usar-lo fluidament.
Aquí la cosa no va així. L'article 3-1 de la Constitució espanyola estableix rotundament que el castellà és la llengua oficial de l'Estat i tots els espanyols tenen obligació de conèixer-lo i el dret d'usar-lo pertot arreu. Respecte de l'oficialitat de les altres "llengües espanyoles" a les respectives comunitats autònomes, l'article 3-2 remet a allò que disposin els Estatuts de cadascuna. Com que no hi deu haver cap llei que imposi l'obligació de conèixer-ne cap, paral·lela a la de conèixer el castellà, la Constitució implanta una desigualtat, en contra del principi d'igualtat que propugna l'article 1-1.
A Mallorca, només el castellà és oficial amb plenitud a tots els efectes. El català just és co-oficial, i seria més propi dir-li suboficial. En la pràctica, ho comprovam cada dia. Quantes vegades te topes amb un interlocutor que, quan li parles en català, te contesta, amb més o menys duresa, " ¿Cómo?" O sia, que te compromet a passar-te al castellà, i ho pot fer perquè la Constitució l'empara. Ell te pot dir: jo, com a espanyol, tenc dret a emprar el castellà, i tu, com a espanyol, tens obligació d'entendre'm. I si hi poses resistència, com a mínim et dirà mal educat. En la consciència de molts, mallorquins i forasters, parlar en català és una falta d'urbanitat.
En la vida real, però, la influència de la llei, la que sia, és escassa i les situacions poden esser molt vàries. En una conversa, la condició de cada interlocutor hi té molt de pes. Entre un superior i un inferior, serà el primer el qui marcarà la pauta i si és ell el qui vol conversar en castellà l'imposarà. En una transacció comercial, el qui té interès de tancar el pacte s'acomodarà al qui no en té tant. Tractant-se d'una consulta mèdica, generalment és el malalt el qui se sent inferior al metge i, en interès propi, farà tot quant sabrà per fer-se entendre i per entendre les prescripcions del facultatiu. En la relació metge-malalt, és el malalt el qui du les de perdre.
A Mallorca, de cada dia són més els residents estrangers que no saben espanyol, i seria excepcional que sabessin català. En casos així, els metges faran de la garra pota per entendre i fer-se entendre amb l'estranger. Les llengües estrangeres aquí inspiren molt més consideració que no la materna dels naturals del país.
Els adversaris de l'exigència de conèixer la nostra llengua als metges al·leguen que allò que compta són les aptituds professionals del facultatiu, no l'idioma. Cert que el metge ha d'ésser competent en medicina, però sorprèn que se negui la importància de l'idioma quan la tendència general és de donar cada vegada més importància a la relació humana entre el metge i el malalt.
Si arriba una reforma de la Constitució, m'inclín a creure que els articles relatius a les llengües se mantendran talment, això si no van cap enrere. El problema del català, a Mallorca, però, no és jurídic. És un problema de tolerància, de civilització. La nostra societat, començant pels qui ens governen, haurà d'avançar molt abans que el català deixi d'esser només suboficial.
