Bé sabem que el temps és un del grans temes clàssics de reflexió filosòfica, almenys dins la tradició occidental; s'ha de dir que força vegades, no n'hem entès de la missa la meitat, del que n'han dit alguns filòsofs, sobre el temps, i mira que ho hem rellegit les vegades que han fet falta; alhora hi ha hagut poetes, per embullar encara més la troca, que han sostengut que la poesia és paraula en el temps. Per tant, suposam que han de ser coses gran profunditat i transcendència, les dites dels filòsofs (per bé que sovint s'ha dit que si alguns escriuen obscur és perquè no tenen res a dir, la presumpta obscuritat seria una forma de dissimular la banalitat, però això són figues d'un altre paner, ara), si no les entenem del tot.
Tot i la mancança esmentada, contemplam i creim que entenem la filosofia casolana diària del temps; un company de viatge permanent que ens agombola, des de la cuna a la sepultura. És vora nostre d'una manera callada i invisible; és una d'aquelles presències que es donen gairebé com a suposades, com el respirar mateix o el do del llenguatge, de les quals no en som gairebé mai conscients; són poques les vegades, en efecte, que som donats reflexionar sobre el temps, com els filòsofs esmentats, si no és per verbalitzar els tòpics suats que l'envolten, com és ara que passa molt de pressa, o que no tenim temps de fer allò que ens agradaria de debò, o que, qualque dia de mala brusca, ens dedicam a "matar el temps", una expressió d'allò més terrible.
Un, entre tants d'altres, dels assoliments que ens havia de reportar l'estat del benestar era el de gaudir de més temps per a la, diríem, la nostra realització personal, per dedicar-nos a les nostra aficions o per compartir-lo amb la família, sobretot amb els fills, en forma d'una jornades laborals més racionals i d'uns períodes de vacacions ben merescuts. Pareix que això també ha estat una il·lusió perduda, atès que no deixa de ser una enorme paradoxa que, en un model de societat que s'ufana d'oferir-nos temps lliure i d'oci a cabassos (precisament un dels grans negocis, i dels més tèrbols, del segle es genera en aquests àmbits; s'ha convertit fins i tot en model econòmic de la societat, que deu figurar entre el menys poc exemplar de tots) tira-tira sigui una societat amb més poc temps per al lleure. Hi cal afegir, a aquest fenomen, segons el parer de nombrosos experts, la incidència dels nous ginys digitals; la pantalla ens té emmirallats i corpresos. Tant que ja no en sabem, ni ens ho permeten, d'altra banda, desconnectar-nos-en de manera voluntària; s'ha fet càlculs, a més, que ho posen de manifest; s'ha deduït passam una mitjana de sis hores al dia davant la pantalla, i dedicam, cas de tenir-ne, desset minuts a jugar amb els fills. Potser és una mica injust encolomar tots els mals del segle als ordinadors i als mòbils, com si abans d'ells tot anàs com una seda; seríem molt pocs, sense cap dubte, els qui renunciaríem als avantatges extraordinaris que ens proporcionen.
No importa ser molt espavilat per témer-se que tots els excessos són dolents. En el cas dels jovençans, els mestres i pedagogs moderns assenyalen que un dels reptes de l'educació actual és ensenyar a usar de manera racional i mesurada les noves tecnologies. A gestionar, en el fons, el temps (una dada xocant és que hi ha un munter d'aplicacions digitals que ensinistren a fer-ho); tanmateix aquesta és una ensenyança molt antiga; el temps malgastat mai no torna.
