En Llorenç Alcina ha mort i això m'ha deixat un gran buit i una fonda tristesa. Ell i jo vàrem ser amics durant molts d'anys i els darrers deu va ser, també, el meu director espiritual. He viscut les dues condicions, la d'amic i la de deixeble, com un vertader privilegi i com un regal del Bon Déu, que sovint es fa topadís amb nosaltres a través de terceres persones.
Llorenç, enmig de grans dificultats de tot tipus, va ser, des de el dia de la seva ordenació fins al del seu traspàs, capellà les vint-i-quatre-hores del dia. Fins i tot de nit, quan involuntàriament es despertava, es posava a repetir jaculatòries a Jesús, a Maria, a sant Miquel i als seus sants més propers i estimat, entre ells, Carles de Foucauld i Tereseta de Lisieux. Fent un esforç de síntesi, subratllaré alguns trets de la personalitat d'en Llorenç Alcina:
Primer. Va ser un home que, com el bon samarità de l'Evangeli, es va carregar damunt les seves espatles els ferits de tot tipus -i n'hi ha tant de ferits!- que trobava pels camins de la vida, i els guaria amorosament les ferides amb el vi i l'oli de l'escolta, l'afecte, el consell i l'amistat sincera.
Segon. Defensava les seves opinions amb la fermesa de qui no parla sense haver pensat i resat sobre les qüestions importants que la vida li posava al davant. Com que era un home essencialment lliure i sense cap ambició personal, sovint no era políticament correcte i això, al meu parer, el feia encara més atractiu.
Tercer. Tenia una forta estimació per la seva família, especialment per la seva bona mare i el seu germà mort a la primera joventut, així com per les seves nebodes Macrina i Belén i el seu nebot Pedro. Sovint, la certesa que la seva mort el reuniria amb la seva mare i el seu germà, a qui tant havia enyorat, li feia caure llàgrimes als ulls. Tanmateix, la certesa que a molts -i a mi entre ells- encara ens feia falta aquí li feia dir: "Senyor, seré capellà i només capellà fins al darrer dia de la meva vida". Com així ha estat realment.
Quart. En línia amb els dos confessors que el papa Francesc ens ha posat recentment d'exemple, sant Pius de Pietralcina i sant Leopold Mandic, en Llorenç s'ha de comptar com un dels gran confessors de la nostra diòcesi dels últims cinquanta anys. Activitat que aprofitava per evangelitzar i animar a tots els que s'acostaven a ell. Centenars de persones cercaven periòdicament en ell el consol del perdó de Déu i el guariment de les ferides humanes, bé al seu confessionari de penitencier a la Seu, bé a casa seva entre els nombrosos llibres desordenats. Ell va alliberar moltes persones de la imatge d'un Déu dèspota, disposat a castigar-nos per cada una de les nostres febleses, i la va substituir pel Déu del fill pròdig, foll d'amor per nosaltres, disposat a perdonar-nos sempre i de tot.
Cinquè. Home de pregària continua, sempre tenia el rosari entre les mans, i treball rigorós i constant. Tot el que pensava, deia i feia en Llorenç, d'una manera o un altra, tenia com a objectiu caminar i acompanyar els altres a caminar cap a Jesús de Natzaret, de qui estava radicalment enamorat i qui va ser, sempre i a tota hora, la brúixola i la meta de la seva vida.
* Catedràtic de Dret Constitucional a la UIB
