11 de enero de 2019
11.01.2019
Tribuna

Caín i Abel? Reeees, un malentès!

10.01.2019 | 19:59
Caín i Abel? Reeees, un malentès!

Abel, el fill segon d'Adam i Eva, va pensar que això d'anar a caçar era massa cansat, així que va fer un corral i hi va tancar unes quantes cabretes que havia capturat amb xarxes. Els animalons varen anar criant i ja no fugien en veure'l, sinó que li anaven darrere mentre ell sonava el flabiol.

Caín, el fill major, va anar arreplegant llavors de blat salvatge -espelta, pel que sembla- va arrabassar tots els matolls d'una clariana del bosc, enretirà el rocam, va cavar solcs amb un pal punxegut, hi sembrà les llavors i va esperar, aclarint mentrestant altres redols de terra per eixamplar els sementers; els vespres l'home arribava rebentat a ca seva, mentre Abel tornava cantussejant, amb una carabassa de llet i potser que un anyell escorxat, a punt per rostir; cremava les entranyes en honor a Jehovà i el fum s'aixecava tot dret cap al cel, però quan era Caín qui li oferia una garba de blat tot era una fumassa negra; Déu no acceptava el seu sacrifici, i això el feia estar molt felló (Gènesi, 4: 2-26)


Al cap d'uns mesos, Caín va anar a veure el primer tros on havia sembrat i... mal llamp! Hi va veure la guarda del seu germà que s'etzibava els brots tendres, mentre Abel estava assegut davall un arbre, el més descansat del món i mirant-se la feta.

- I ara no veus que les teves cabres estan fent tala al meu sembrat? -li digué Caín, tot alçurat.

- Ah, sí? He vist aquesta prada i les hi he duites a pasturar. Mira com s'atipen, he he!

Caín, furiós, va agafar un barram d'ase que hi havia en terra i li envergà tal cop al seu germà que el deixà estès: va ser el primer mort que esmenta la Bíblia. Bé, el segon (el primer va ser l'ase).

De llavors ençà els ramaders han tengut baralles amb els conradors, com hem pogut veure a mil-i-un westerns o a les lleis en favor de la Mesta, l'agrupació castellana de ramaders transhumants, que tenien dret a pasturar pels conreus als costat de les carrerades per al bestiar.


El pagès ha de treballar molt més per fer fruitar la terra: llaurar, sembrar, segar, batre... o regar, exsecallar, femar... sempre hi ha alguna tasca a fer al camp, a un pagès li cal tenacitat, resistència i resiliència. El pastor, en canvi, treu el ramat a pasturar i sols ha de vigilar que cap llop no se li acosti, està disposat a lluitar. Té més temps per mirar passar els núvols, per somiar (potser per això hi ha hagut més poetes místics a la literatura castellana) Està menys arrelat a la terra, és més aventurer; per això «Los dioses nacian en Extremadura», com diu la novel·la de García Serrano (1917-1988)

El pastor és patriarcal perquè sap quan important és que el mascle de la guarda sigui fort i cobreixi quantes més femelles, millor. El pagès, en canvi, veu la Terra com una mare, sap que ha de dipositar la llavor i prendre cura de la planta mentre creix; per això els pobles pagesos, els mediterranis, som més matriarcals que els pastors de terra endins. Per ventura és per això és que la segona festa de Nadal se celebra a la Catalanitat, però no a la resta de la Península; i és que a la primera festa les famílies es reuneixen a ca el marit, però a la segona, amb la de la muller, a la qual se la té aquí més en compte.

Compreneu ara perquè tenim una visió del món tan distinta els castellans i nosaltres?

*Grup Blanquerna

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!