...Manà el papa Joan I, i es va tornar a capficar en el volum que estava estudiant.- Santedat, aquí el teniu -anuncià el camarlenc al poc temps. El pontífex es va girar i li oferí la mà al frare perquè li besàs l'anell, dient:

- Ja vos podeu aixecar.

- Però Santedat, si ja estic dret! -exclamà Dionís.

- Ara entenc perquè et diuen l'exigu, el menut. Mira, em diuen que ets l'home més savi de Roma -després de mi, és clar- i vull que aclareixis quin any va néixer Jesús. Això de seguir emprant el calendari dels emperadors que ens perseguiren em sembla un disbarat, hem de comptar a partir de l'any 1 de l'Era Cristiana.

Dionís va fer una fonda capada i anà per feina. Al cap d'un dies es va presentar al papa amb un rotlle de pergamins.

- Santedat, ja no estam a l'any 1.278 de la fundació de Roma, sinó a l'any 525 després de Crist.

- Molt bé, ara vull que tota la cristiandat empri aquesta datació.

I així es va fer... llàstima que el bon fraret s'havia errat en els seus càlculs astronòmics i ara sabem que Jesús de Natzaret va néixer cinc anys abans.

Curiosament, els astrònoms xinesos i coreans registraren l'aparició d'una Nova l'any 5 aC prop de la constel·lació de Capricorni; podria haver estat doncs aquest fenomen que posà en marxa aquells astròlegs de Mesopotàmia.

A més, el suposat any 1 Herodes ja era mort feia dos anys. Per una altra banda, si comencem a comptar la nostra Era pel naixement de Jesús, el 25 de desembre, resulta que l'any 1 va ser el més curt de la història perquè no va durar ni una setmana: el dia 1 de gener ja va ser l'any nou.

Una altra incongruència és la tradició de que els pastors guardaven els ramats de nit a l'aire lliure, i això és impensable el desembre, als 780 metres d'altura de Betlem, i és que l'església va triar aquesta data per aixafar les festes del Sol Victoriós, que el món pagà celebrava prop del solstici, quan els dies es comencen a allargar.

De tota manera, tot això té molt poca importància, el que compta és el missatge de germanor que ens deixà aquell minyonet ros i blanquet, i que tan bellament representa el càntic a la solidaritat que són els nostres Betlems, als quals una gernació conflueix a la cova on s'ha refugiat una família sense sostre, i els duen tota casta de presents, alguns tan anacrònics com els icònics indiots, o ensaïmades, botifarrons i llonganisses que haurien horroritzat el devot jueu que devia ser Sant Josep.

Per això la meva nadala d'enguany va ser la foto d'uns refugiats amb un infant.

El cristianisme començava bé, les persecucions no feren més que atiar-lo, i és que «sang de màrtirs, llavor de cristians», escrigué Tertulià devers l'any 200 (hi ha molta gent per Madrid que no ho té present), fins que l'emperador Constantí el va legalitzar per l'edicte de Milà l'any 313 i els lleons del circ començaren a anar més magres.

Llàstima que l'any 380 el l'edicte de Tessalònica el fes OBLIGATORI, i això el va privar de la seva espiritualitat per convertir-lo en un instrument de dominació; en aquell moment es varen sembrar les llavors de la intolerància, la Inquisició, les guerres de religió... Va ser idea de l'emperador Teodosi, que va néixer a Coca, prop de Segòvia. No sé perquè no em va sorprendre gaire quan vaig saber-ho.