Émolt possible que, avui, dimecres, molts duguem encara a damunt la ressaca de l'entrada del nou any. Bé se sap que les festes nadalenques no permeten treva a l'estómac; per sort, passat Cap d'Any, s'arriba al final de la meta dels excessos d'alta intensitat; queden per a brufar tan sols els, perseverants, Reis d'Orient, assetjats any rere any pels nouvenguts Pares Noels, que, per als al·lots d'ara, es diria que formen part consubstancial de la nostra tradició cultural. Tant fa, que s'apuntin a la festa, no fos que, tal com llegim i escoltam dia sí i altre també, acusin, a qui té la dèria de conservar i promoure costums i tradicions arrelats, de posseir una ment de rumb errat, tancada i refocil·lada en l'elogi del redol, al·lèrgica a la novetat, fins i tot supremacista, dit sigui amb la malavidosa parauleta de moda.
Dèiem que serà un dia mal d'entomar, el d'avui; tendrem el cos apallissat i baldat per alguns dels extres culinaris que haurem perpetrat, i que maleirem, amb laments infantiloides, autoinculpant-nos d'haver travessat línies vermelles que ens eren interdites. Tanmateix, si feim una ullada al calendari acabat d'estrenar, constatarem que, a la volta de la cantonada, ens esperen amb els braços de pinte en ample els venturosos Sant Antoni i Sant Sebastià a qui, no en faltaria d'altra, haurem d'honorar amb la suculenta carn de porquim (també és cert que és ben habitual ja, més signes de modernor a l'horitzó, compartir torrades amb qui practica la dieta vegetariana i, vegana; ningú, és ben palès, no es vol perdre la gresca), que haurem de sumar al greixum acumulat dels fastos nadalencs.
Com a pauta familiar, als al·lots d'un temps ens impel·lien els majors, cada cop que estrenàvem calendari, de fer-nos uns, novells i bons, propòsits per superar-nos i no entropessar amb les bajanades i capbuitades de sempre. Juràvem i perjuràvem que, l'any començat, ens veuria com a millors estudiants, no seríem tan baralladissos amb germans i amics, no faríem enfadar tant els pares i intentaríem ser millors persones, si és que això vol dir qualque cosa. Inútil, tot plegat; si aquestes presumptes virtuts ja no les teníem com a pròpies i no les posàvem gaire en pràctica era força improbable que, només per l'esquer d'un any estrenat, passàssim a ser unes persones diferents a les que érem. Es veu que no tenim una visió gaire optimista de la vida; qui sap si anam errats, però.
A diferència d'aquells, el catàleg de nou propòsits dels nostres dies té, d'entrada, un cartell més glamurós. Pareix esser que se situen en els primers llocs del rànquing, són un mena de clàssics fins i tot, les ganes terribles d'aprendre anglès (una part de la paga extra potser s'ha esfumat per satisfer la matrícula a l'acadèmia d'idiomes, amb profes «natius», per descomptat), que es van diluint quan la cosa es complica i anam perdent les ganes pel treball exigent i constant que requereix l'estudi d'una llengua. Ho deixarem per a l'any que ve; convé felicitar, això sí, els qui persisteixen en l'intent i acaben rallant i escrivint la llengua de Shakespeare amb notable competència. Com no podia ser altrament, hem d'esmentar, en segon lloc, la necessitat imperiosa de perdre els quilets de més, que tants maldecaps ens donen i que no hi ha manera d'eliminar; a veure si enguany, a la fi, ensopegam amb la dieta miraculosa, i amb una mica més de voluntat per part nostra, tornam a fer mirera i tenim possibilitats de ser objecte de desig. Se'n podrien esmentar un bon grapat més, de bons propòsits. Avui mateix sabem que, uns i altres, seran incomplits de manera volguda i sistemàtica.
