El fraccionament temporal dels nostres recorreguts vitals (en segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, anys...) no l'hauríem de confondre amb el pas del temps. És a dir, una cosa és la convenció que tenim establerta per a mesurar d'una determinada manera els lapses que transcorren entre dos esdeveniments i una altra ben diferent el concepte inabastable anomenat temps. Que els nostres rellotges caminin simultàniament i marquin la mateixa hora no significa que el temps transcorri de forma similar per a tothom. Sense anar més lluny, el temps ni passa igual ni té el mateix valor o significat dins o fora d'una presó. Semblaria com si els murs infranquejables i els reixats que es tanquen grinyolant construïssin com una mena de dimensió temporal diferent, vàcua, entre etèria i inaprehensible, però alhora carregada d'una pesantor severa. L'exterior i l'interior de la presó, un abans i un després de la presó, marquen les vides dels afectats. Perquè la presó -oblidem-nos d'elucubracions teòriques més o menys inútils- és un càstig i poca cosa més que un càstig que, això sí, algun dia s'acaba. Sempre algun dia tot s'acaba, com s'acaba la vida mateixa.
Quan qui ordena i manté l'empresonament d'una persona sap que ho ha de forma injusta i ho fa, per més paga, emparant-se cínicament sota el paraigües de l'estat de dret, el sistema entra en fallida irremeiable. Al respecte, mai es ponderarà prou el mal que des de les altes instàncies del poder de l'estat s'ha causat a la credibilitat del sistema judicial. La causa general engegada en contra dels independentistes catalans la presideix la idea que la raó suprema de la unitat d'Espanya justifica cadascuna de les decisions que adoptin els tribunals (Lesmes dixit), per molt arbitràries que siguin. Per això, com que allò que importa és reprimir amb la màxima duresa la dissidència catalana, de tal manera que la por s'inoculi per dècades en els dirigents polítics i socials i, per extensió, en el conjunt de la societat, la justícia intrínseca de les decisions no importa gens. Els drets humans, la llibertat de moviments, la llibertat d'acció política, la llibertat ideològica, el dret de representació i, al cap i a la fi, la democràcia, no importen gens.
Per un moment -per un moment que sigui tan intens com reclama l'extrema gravetat de la qüestió- tractem de contemplar l'afer des de la perspectiva dels presos polítics. Els independentistes catalans injustament empresonats saben que la seva privació de llibertat és la generosíssima contribució que paguen en pro d'una noble causa col·lectiva, però també saben que res els tornarà cadascun dels instants que han estat privats de la llibertat i del contacte amb els seus. És indubtable que mantenir fermament una postura ideològica en contra de la pròpia conveniència proporciona satisfacció personal i l'orgull de ser coherent. L'orgull ben fundat de negar-se a vinclar-se davant l'adversari. En els temps que corren, encoratja comprovar com als nostres voltants hi ha persones disposades a això, a no defallir, a persistir en la lluita per a la consecució d'uns ideals, quan avui qualsevol idea té tendència a esdevenir trivial i de qualsevol idea es predica genèricament la condició d'intercanviable. I també encoratja veure l'enorme contribució solidària d'una munió de persones, d'entitats i de col·lectius diversos que quotidianament fan arribar als presos l'escalf i el suport més incondicionals.
Ajuda a posar més en valor aquesta altruista mostra dels empresonats en defensa d'una postura política que no els ha de reportar cap avantatge personal el fet que si hi renunciessin, si fessin arribar a l'aparell estatal un missatge de contrició, amb propòsit d'esmena inclòs, avui serien en el carrer i les penes que els demanarien es veurien considerablement rebaixades. Això no són elucubracions perquè de bon principi ja es va posar de relleu aquest modus operandi en supòsits d'altres acusats que desistiren de qualsevol futura acció política i que, amb més o menys èmfasi, es mostraren penedits del seu passat polític. Amb aquesta darrera acotació no es pretén criticar unes postures personals que, coaccionades per l'amenaça certa i imminent de la presó, decidiren que la seva adhesió a la causa arribaria fins allà i no més enllà. Ben al contrari, el que es pretén és posar de relleu que l'estat, que s'autoanomena de dret, té centrat l'interès en combatre i reprimir la ideologia independentista més que els actes concrets al quals li atribueix la condició de delictius. La persecució processal dels líders independentistes va esdevenir de bon principi una excusa maldestra per a reprimir l'independentisme, un mer instrument (cruel i despietat, això si, però un mer instrument). Vet aquí, doncs, una vegada més, la suprema expressió de l'organització judicial espanyola actuant amb objectius i sota criteris polítics.
Al cap i a la fi, quan el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional resolen com hem vist que resolen en una multiplicitat d'ocasions. Quan neguen, passivament i/o activament, als líders independentistes catalans l'exercici dels seus drets més elementals, la farsa, en efecte, continua i ningú, d'Espanya estant, sembla que s'hagi posat vermell (¿no existeix una massa crítica d'intel·lectuals espanyols, orgànics o inorgànics, que clami per la llibertat dels presos i exiliats polítics?). Ara, fa uns pocs dies, el Tribunal Suprem ha dividit la causa i ha decidit que els processats que estiguin acusats només de desobediència (sis dels divuit) seran jutjats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Els arguments que el Tribunal Suprem fa servir per acordar ara allò que sempre havia negat i que hagués pogut acordar des del mateix moment en què s'inicià el procediment, només es poden llegir una vegada més en clau d'oportunitat i conveniència polítiques.
Per reblar-ho, citem un antic magistrat del Tribunal Suprem, José Antonio Martín Pallín, magnífic jurista, bon coneixedor de la casa i intèrpret privilegiat d'allò que es cou allà dins. Doncs bé, Martín Pallín ha significat que alleugerir el pes del judici té com a finalitat accelerar la cosa i aconseguir que la sentència es dicti abans de les eleccions europees del darrer diumenge de maig. Es tractaria així d'impedir que els acusats que tenen intenció de presentar-s'hi -Oriol Junqueras, en principi- es veiessin impossibilitats de fer-ho perquè ja estiguessin inhabilitats. Es retria així un darrer servei a l'estat en evitar l'afronta de condemnar un diputat electe que hauria de sortir de la presó per recollir la credencial. Com que ja se sap que la sentència serà condemnatòria pels processats que estan privats provisionalment de llibertat -el Tribunal Suprem no ha traçat tot aquest trajecte per recular en el moment decisiu-, potser que la comencin ja a redactar, la sentència, i així avancen la feina.
PS: Que tots plegats tinguem un bon any i que el 2019 ens dugui la ventura de la llibertat dels presos i exiliats polítics.
