" Había una vez un país azul y diáfano en el que era imposible perderse. Había un país redondo y sencillo en el que todo el mundo se saludaba al cruzarse en los diferentes caminos. Había tiempos, y silencios, y palabras escritas en papelitos que se los llevaba el viento. Había sonrisas colgadas de los árboles como rotundos gatos, expertos conocedores del mundo".
Fa alguns anys Maribel Morueco, exdirectora del Centre Gaspar Hauser, va escriure aquestes paraules amb què s'iniciava el pròleg al poemari El inquilino del hielo (Casabierta Editorial, 2011), dedicat al nostre fill Lluís. Quan vàrem descobrir el seu trastorn, ella fou una vertadera llum enmig de la foscor i les incerteses en què sol transcórrer l'itinerari dels pares amb fills afectats per alguna forma d'autisme. Record que ens obrí de pinte en ample les portes del centre situat al carrer Josep Villalonga d'El Terreno i que ens rebé al seu despatx amb un somriure franc i acollidor, un dels seus principals trets d'identitat. Els educadors que treballaven al "Gaspar", com solíem anomenar col·loquialment l'escola, eren així mateix persones d'una gran qualitat humana, disposades sempre a donar el millor d'elles mateixes per tal de millorar la qualitat de vida dels nins i nines amb TEA. Amb el temps, la relació amb na Maribel no es limità únicament als aspectes merament terapèutics o professionals, sinó que col·laboràrem plegats en un bon grapat d'iniciatives l'únic objectiu de les quals era conscienciar la societat sobre la incidència d'un trastorn que, en aquells moments, es calculava que patien un de cada mil infants.
La Maribel que jo vaig conèixer era una treballadora infatigable, una persona que es desvivia pels seus nins, als que considerava part de la seva família. Record amb emoció el dia en què tinguérem l'oportunitat de presentar el nostre poemari al Café Gijón de Madrid, tot gràcies a la seva mediació amb la presidenta de FESPAU, Isabel Bayona. Fou també gràcies a na Maribel que vàrem tenir l'ocasió de conèixer una personalitat tan apassionant com la d' Ángel Rivière, el malauradament traspassat psicòleg que ens donà el diagnòstic d'en Lluís al seu despatx de la plaça d'Orient de Madrid. Encara ara se'm posa la pell de gallina quan record un dels punts del seu savi i intuïtiu decàleg titulat ¿Qué nos pediría un autista?: " Mi mundo no es complejo y cerrado, sino simple", deia, tot tractant de fer-nos entendre l'estranya i enigmàtica naturalesa d'uns éssers tan bondadosos com especials. Crec que el món de na Maribel participava també una mica d'aquestes característiques; sovint estava immersa en mil iniciatives a les quals es lliurava amb un delit i entusiasme contagiosos, sempre a la recerca de la millora de la qualitat de vida dels infants afectats i de les seves famílies.
He seguit els esdeveniments que han acabat amb la seva destitució com a gerent del centre des d'una discreta i respectuosa distància. M'ha sabut i em sap molt de greu per ella, no ho ocultaré. Tanmateix no em puc estar de pensar que no és ni prop fer-hi l'única responsable, de la crisi oberta al si de l'entitat. Si he de ser sincer no acab d'entendre com l'Administració -o una part d'ella, si més no- ha deixat que se n'anàs en orris la feina i el prestigi d'un centre de referència en matèria de tractament dels trastorns de l'espectre autista. Estam parlant d'una entitat amb gairebé quaranta anys d'història, acreditada amb el certificat de qualitat AENOR i reconeguda professionalment per un ample sector de la psicologia terapèutica i el món de la discapacitat. Eren realment tan insalvables, els requisits exigits per l'Administració per garantir la continuïtat dels seus serveis? Al marge de la legalitat de les actuacions, tenc la sensació que en l'aplicació d'aquests requisits han pesat més els criteris gestionats des de freds i llunyans despatxos que la tasca duita a terme per les persones que han treballat de valent i en primera línia durant tots aquests anys. Algú -me deman- s'ha aturat a valorar seriosament el trastorn que el desmantellament de l'estructura del centre ha ocasionat als seus usuaris i familiars? Són preguntes que em faig com a exusuari però també com a amic i company de na Maribel, que òbviament era la persona responsable de la gestió del centre però a qui crec que li ha tocat pagar els plats romputs en tota aquesta trista i desafortunada història.
Però com molt bé ha assenyalat al seu blog Perenne Gabriel Pérez i Fuster, pare d'una nina amb autisme i president i fundador de l'associació barcelonina Univers Àgatha, les coses es poden tòrcer en qualsevol moment i les circumstàncies poden donar-te l'esquena fins al punt de derrotar-te. És ni més ni menys allò que al meu parer li ha passat a Maribel Morueco, una gran professional i una millor persona, de les que dissortadament no abunden.
Gràcies per ser-hi, Maribel. Estam segurs que, malgrat tot, continuaràs treballant per l'autisme amb l'entusiasme i l'elegància que sempre t'han caracteritzat. I que el blau, aquest blau amb què il·luminares intensament els anhels i les esperances dels infants i les famílies afectades per TEA, continuarà sent el teu, el nostre color preferit. Fet i fet, tal com resen els versos de L'inquilí que durant tants d'anys hem compartit, la distància que ens hi separa es correspon, milla amunt milla avall, amb l'abast del teu somriure.
