De manera puntual i implacable, el cicle anyal ens torna obsequiar amb un altre Nadal; són tants que ja n'hem perdut el compte. Al contrari de quan érem joves i volíem exercir de rebels, rebentar les nobles tradicions en què havíem estat educats, anam assumint, cada Nadal, com per inèrcia, com un signe inevitable més de la roda del temps. Són uns dies que molts tenim senyalats al calendari amb tinta vermella, d'aquells que no frisam que mai arribin. Arrencam els fulls dels mesos, fins que s'imposa el sibil·lí desembre.
Va haver-hi un temps en què hi vàrem militar en contra, del Nadal; no suportàvem l'espectacle consumista en què s'ha transformat (és cert que es tracta un dels tòpics més esgrimits pels militants de la lliga antinadalenca), la hipocresia d'una presumpta felicitat enllaunada, com imposada per decret, la farsa d'unes dosis de bondat i solidaritat que, pel que sembla, ha d'omplir els nostres cors en unes festes tan assenyalades. Per descomptat, destralejàvem contra els nombrosos aplecs familiars, molts dels quals adesiara no acaben bé, si els galls de la nissaga, ajudats per les dosis d'alcohol que s'ingereixen de més aquests dies, treuen a col·lació els focus de tensió familiar punyents, o contra la celebració bajana de l'enfilall de ritus que acompanyen de sempre les festes nadalenques; el repartiment de regals, les afables felicitacions i abraçades, fins i tot a aquells a qui més odiam i maleïm a tort i a dret.
Passa que, a còpia de passar dies i empènyer anys, l'hem après a assimilar, a somatitzar, de manera irònica i resignada. Al cap i a la fi, tampoc no es tracta d'amargar les festes a ningú, ni d'incrementar encara més la fama de rarencs que ens persegueix. Això sí; allò que desitjam és que passi aviat, que sigui brufat amb moderació i sentit comú i, sobretot, que retorni aviat la normalitat.
Sense cap dubte, els Nadals autèntics, si és que tal cosa en veritat existeix, varen ser els de la nostra infantesa. Mentiríem si no reconeguéssim que, potser, allò que més ens treu de solc de les celebracions nadalenques és la constant apel·lació al passat, al regne afortunat de la infantesa, que, entre plat i plat, entre entre rialla i rialla, s'imposa com a presència enfadosa. No se sap ben per què -qui sap si es tracta d'això que se'n diu el misteri de Nadal-, són dies propicis a la fabulació i al mite. Al records intermitents que ens revenen de les inacabables vacacions de Nadal, de quan arribàvem a casa i deixàvem les maletes de l'escola a un racó de casa, i no les tornàvem a obrir fins l'endemà de Reis; dies en què la nostra sola ocupació era recórrer el poble amb la companyia sempiterna dels amics perdent el temps amb qualsevol fotesa; assistir a les matines per escoltar la sibil·la, la xocolata amb ensaïmades de després; l'espera entusiasta dels Reis, que sempre, per cert, solien ser prou contenguts amb les juguetes. Vist en perspectiva, s'ha de dir que agraïm uns Nadals tan rònecs i casolans; en la mesura que ha estat possible, hem procurat mantenir-no-hi fidels.
Els millors Nadals són els que ja no tenim; els que ens contam en la intimitat, o els que ens han contat el cinema o a la literatura. La realitat és tota una altra història; la vida, és clar, a pesar de Nadal, continuarà essent un porqueria; tots tenim algú estimat que no serà a la festa (que evocarem, sense que es noti, mentre alçarem les copes dels brindis); allò de la pau i dels homes de bona voluntat són paraules massa belles per ser de bon de ver. Un altre Nadal que passarà de llis.
