Hi ha persones que se'n van però que no se'n van. Que es resisteixen a abandonar les nostres vides i que romanen ancorats per sempre més en algun lloc de la nostra memòria, talment un arbre que ens proporciona una ombra refrescant i perenne. Aquest és el cas d'en Pep Oliver, el nostre sherpa, com algú el va qualificar encertadament amb mots escassos però suficients, adients en tot cas al seu tarannà i manera de ser.
Fa un parell de setmanes un bon grapat d'amics pujàrem a sa Comuna de Bunyola per homenatjar-lo. Prèviament, algunes d'aquestes amistats més properes havien sembrat una alzina en un indret privilegiat, un mirador que guaita vers el ponent muntanyenc de Mallorca, amb el Teix com a referent i fita enmig d'un paisatge tan colpidor com imponent. Un gest senzill i gran alhora, tal com la majoria de persones que el coneguérem recordam la personalitat d'en Pep, sempre generosa i despresa, disposat a lliurar el millor de si mateix sense fer gaire renou, sempre en una discreta i anònima segona fila. Encara ara ens resistim a creure que se n'ha anat de bon de veres. Que no el tornarem a trobar més els darrers dissabtes davant el Leroy Merlin de la carretera de Valldemossa, on ens convocava fidel i puntual a les excursions del grup "Capellets de Teulada", que ell mateix va crear amb la mateixa disposició i entusiasme a què es lliurava a totes les causes, que no eren poques ni banals.
Alguns dies després en Damià, un amic comú, em va fer arribar unes precioses fotografies de l'indret on sembraren l'alzina d'en Pep. La llum del capvespre il·luminava els rostres dels amics que havien tornat a pujar al mirador amb calidesa i serenitat inusitades. Vaig recordar l'adjectiu amb què una altra amiga que també havia pujat a sa Comuna per homenatjar-lo el va definir. Va dir que en Pep era bàsicament un ésser lluminós: llavors vaig entendre la qualitat d'aquella claredat horabaixenca i zenital, que no era altra cosa que un fidel reflex de la seva bonhomia i naturalitat. Tota aquella atmosfera tenia alguna cosa d'etèria i sobrenatural, com si la terra i l'univers s'haguessin confabulat per enviar-los un signe inequívoc de la seva identitat, tot amarat d'aquesta estranya energia que sovint emanen els fenòmens inexplicables.
Tot era molt senzill, amb en Pep. A posta quan fórem dalt de sa Comuna, just a la vora de l'alzina que els amics havien sembrat en la seva memòria, llegírem en silenci uns versos del tot escaients al seu tarannà i personalitat: És sabut de tothom que hi ha fets, / persones, a les quals ens agradaria estotjar / en lloc privilegiat al calaix de les gemmes, / grafiar-les per sempre més a l'atles particular / de la memòria i hissar els seus noms / com a bells estendards d'estima... Tot seguit una de les excursionistes presents a l'acte diposità una rosa blanca als peus de la jove alzina, tot just travada a la reixeta circular que li serveix de protecció.
Aquest bell indret, serenament quiet i majestuós al ulls de tothom que s'hi acosta, serà sempre per a nosaltres L'alzina d'en Pep. Caldrà, això sí, regar-la de tant en tant, almanco fins que arreli en la garriga bunyolina tant com el seu afecte i generositat ho feren en els nostres cors.
Salut i cames, Pep.
