Al Decameró, segona jornada, història VII, Bocaccio explica com la nau que portava la filla del soldà d'Alexandria va embarrancar a una platja de Mallorca (a la badia d'Alcúdia?). La jove estava promesa al rei de l'Algarb i hi anava per casar-s'hi, però aquella xalocada la va desviar del seu rumb.
Un cavaller la va trobar i la conduí al seu casal, als afores de la vila. Li oferí roba eixuta, soparen junts, ran del foc que li tragué el fred de la pell, i el vi de la terra la va escalfar per dins. Què me'n direu? Ell al cap d'una estona estaven els dos al llit de Pericone da Visalgo, que així nomia el senyor.
Després, la dona va córrer moltes aventures i desventures (quin gran guió per una pel·lícula!), al final de les quals, havent jagut amb vuit homes potser deu mil vegades (sic) pogué tornar a ca seva i el seu pare la va casar, finalment, amb el rei de l'Algarb, que la rebé com si fos poncella (més sic).
I ara, no sé perquè, m'he posat a cercar informació sobre les diferents Constitucions espanyoles.
El 1812 les Cortes estaven reunides a Cadis, l'única capital que no estava controlada per les tropes de Napoleó que mantenien Josep I Bonaparte en el poder.¡ I varen redactar la primera Constitució Espanyola, que es va proclamar el 19 de març de 1812 i per això li digueren «La Pepa», que ves per on es va convertir en un crit subversiu dos anys després, quan Fernando VII la va derogar.
La pobreta va tornar a estar en vigor entre 1820 i 1823 i 1836-7, quan se'n va promulgar una altra, i encara d'altres el 1845, el 1869, quan La Gloriosa revolución envià Isabel II a l'atur; el 1876, després que el 1874 el general Pavia hagués entrat a les Cortes damunt del seu cavall (en Tejero, al manco, hi entrà a peu... com Pavia, però la llegenda urbana ho conta així deçà).
Aquesta Consti va tenir més sort perquè va sobreviure fins que el general Primo de Rivera (sempre els generals!) la derogàs el 1823 per implantar la Primera Dictadura.
La Segona República, la del 14 d'abril de 1931, es va apressar a treure una altra Constitució, que va durar fins que encara un altre general (no te dic!) la va potejar el 1936.
I a la fi arribam a la de 1978, que va ser redactada per uns pròcers que sentien al clatell l'alè d'encara més generals (qui si no?) que miraven per damunt les espatlles el que estaven escrivint, no fos cosa que...
Bé, ja tenim la Seu plena d'ous, pensà molta gent, i és que després de quaranta anys de passar fam, un plat de sopes ens feia molta gola, encara que fossin una mica broixes.
I els altres països, com ho tenen?
La més antiga és la Carta Magna anglesa, de 1215, però no és una constitució en sentit estricte, sinó una limitació del poder del rei i una sèrie de mesures per protegir els drets individuals; així doncs es pot dir que el Regne Unit no té Constitució... i tanmateix funciona.
La Constitució americana de 1787 ha tengut 27 esmenes.
La Francesa de 1791 ha estat canviada set vegades més.
La nostra de 1978 ha tengut dues revisions: el 1992 es va reconèixer als estrangers residents el dret al vot actiu i passiu, tot això per encaixar-la dins del dret europeu. Bé, res a dir.
Ara, el mes d'agost de 2011, quan tothom era de vacances, es va modificar en el sentit que "els pagaments del capital i interessos del Deute Públic gaudiran de prioritat absoluta" per damunt de la sanitat, educació, pensions i altres pelendengues. Aborronador.
Així doncs, basta una trucada des del Banc Central Europeu per canviar-la en tres dies, però la opinió de uns quants milions de ciutadans que demanen una major equitat fiscal i un respecte cultural no compta, perquè "la Constitución es intocable".
Efectivament, tan intocable com la filla del rei d'Alexandria, que després de tantes cucaveles encara es considerava... immaculada.
