L'assassinat recent de la malaurada jove Sacramento Roca a mans de l'home —sanguinari esperpent!— que havia estat la seva parella fins feia no res, ens posa una vegada més en l'evidència d'una intolerable xacra social que sembla impossible de fer desaparèixer de la nostra quotidianitat. Sacramento Roca, en efecte, va morir per dues circumstàncies: en primer lloc, perquè era dona, i,en segon, perquè decidí ser lliure. Si hagués acceptat submisa la dissort de conviure amb el monstre que la privà covardament de l'existència; si s'hagués complagut en la tràgica desventura d'haver de compartir les hores amb qui només la volia dominada, disminuïda, sotmesa i callada, avui potser seria viva. Però Sacramento va triar la dignitat. Corpresa per la por, arraulida de fred, del fred que provoca saber que estàs sola, saber que la teva existència s'aguanta per un fil tènue, gairebé invisible, va triar la dignitat a risc de jugar-se la vida. I ho va pagar molt car, ho va pagar amb la vida. Honorem la seva memòria i consolem-nos, si de cas, amb la certesa que Sacramento va morir perquè havia somiat que seria lliure.
Una vegada més, en conseqüència, ens ha colpejat un fet de violència física extrema exercida per un home en contra d'una dona. De ben segur que els planys públics i les propostes d'actuar sobre els diferents àmbits que fomenten i/o afavoreixen la violència de gènere no impediran, emperò, la producció de la propera víctima. I això en tant que són més aviat inútils perquè estan mal dissenyats, mal dotats i mal servits els mecanismes de prevenció i repressió d'aquests tipus de conductes. Val a dir-ho, el sistema que havia de dur un canvi de mentalitat col·lectiva, un canvi de paradigma que propiciés l'evitació i la identificació de tot el ventall ampli de conductes a través de les quals s'exterioritza la violència dels homes sobre les dones, ha fracassat rotundament. I aquest fracàs, imputable al conjunt de la societat però també i sobretot als agents públics més directament implicats, explicarà que la macabra i criminal roda segueixi rodant.
Des d'aquesta lamentable perspectiva, és fàcil d'entendre que els sentiments d'angoixa, de desassossec i d'abandó aclaparin el col·lectiu de les dones. Vivim —i les dones ho fan en un lloc preeminent— inserits en una societat caracteritzada per la presència senyera de la injustícia i la desigualtat. Aquestes dues notes —la injustícia i la desigualtat— esdevenen imprescindibles per entendre l'abast formidable de la qüestió: les dones moren assassinades, i són colpejades i maltractades físicament i moralment pels homes, per l'única raó que són dones. Exactament per això i només per això. D'aquí, per tant, podem extreure la conclusió primària que la violència de gènere es fonamenta en la posició de superioritat irracional, característica de les bèsties, que ocupa l'home sobre la dona. És a dir, en la força actual o amb l'amenaça de la força futura. Per això, la relació de domini constitueix la clau de volta de tot plegat.
Tanmateix, convé una precisió sense la qual el panorama descrit restaria incomplet. La violència física és només un aspecte d'allò que s'anomena convencionalment violència de gènere. Al mal palpable de la violència física —la mort i les lesions, amb cadascuna de les múltiples conseqüències que poden arribar a causar— s'uneix el mal invisible de la violència moral. Es tracta, la violència moral o psicològica, d'aquell maltractament que s'exerceix en una situació de convivència i durant un temps perllongat. L'essència del maltractament moral consistirà en els insults, la humiliació —ets lletja, estàs grassa, em fa vergonya que em vegin amb tu...—, la desvalorització —no serveixes per a res, ets una inútil, sense jo no te'n sortiries...—, la culpabilització —si tenim problemes és per culpa teva, ets tu qui m'altera i em fa sentir malament... I també consistirà a inocular en la víctima la por mitjançat l'amenaça constant, els crits desaforats, els cops violents a les coses...En definitiva, la finalitat perseguida per l'agressor serà sempre la mateixa: dominar la dona, anul·lar-la, fer-li perdre la capacitat de decidir per si mateixa, minar-li la seguretat i la confiança en les pròpies forces, aïllar-la del seu entorn, privar-la dels instruments de defensa...
Els maltractaments morals provoquen en les víctimes danys devastadors, més difícils de guarir que els maltractaments físics. S'assenyalen la depressió, l'ansietat i l'estrès posttraumàtic com a seqüeles remarcables. Malgrat això, malgrat la greu lesivitat que comporten, la víctima de maltractaments psicològics haurà de superar una llarga sèrie d'entrebancs abans que el seu cas mereixi, si els déus l'acompanyen, la consideració favorable dels tribunals. Vegem. En primer lloc, la violència psicològica o moral no deixa petges visibles, palpables físicament, i la víctima, en condicions d'infravaloració i de gran detriment de les seves capacitats, haurà de reconstruir l'extensa sèrie d'agressions patides al llarg dels anys que, si algun component tenen, és la seva extrema recurrència en el temps, la repetició dels continguts i la inserció d'aquest univers en la ment de la dona maltractada com a quelcom normal. Un segon entrebanc és que si els maltractaments morals han aconseguit, tal com pretenien, anul·lar la voluntat i la capacitat de reacció, la víctima no identificarà la seva condició i s'abstindrà de verbalitzar el relat. Necessitarà per fer-ho que passi un cert període a partir que els maltractaments hagin cessat i comptar amb l'ajut imprescindible de professionals.
I un tercer i definitiu obstacle és que l'entramat disposat per atendre les denúncies de les víctimes i perseguir-ne els responsables està en crisi permanent. Afegim-hi encara que la tendència general és descreure les víctimes de violència moral, desconsiderar-les i fer-les culpables de la pròpia dissort.[Exceptuem expressament d'aquest judici negatiu els organismes assistencials com, entre nosaltres, l'Institut Balear de la Dona, que fa el que pot amb molt poc i que, per norma, és menystingut]. Analitzar aquí críticament el funcionament i la utilitat pràctica dels mecanismes que han estat posats a l'abast de la dona maltractada per fer valer el seus drets en tant que víctima, mereixeria un tractament separat (impossible d'efectuar aquí in extenso). Tanmateix, valgui a dir que la resposta del sistema fa que la víctima se senti més víctima. I això s'aconsegueix a través de diversos comportaments: distanciar-se'n,posar en qüestió permanent son relat, ridiculitzar-la, treure pes al patiment que ha viscut, moure-la a la comprensió i compassió envers el seu victimari...
PS: Pels escèptics i/o desinformats i, destacadament, per tots els que tenen el poder d'incidir de forma positiva en la vida d'una dona que ha estat subjecte passiu de maltractaments, és altament recomanable veure els vídeos difosos al Twitter del Ministerio del Interior en el si de la campanya titulada: «El insulto y la humillación continua es maltrato. No mires a otro lado». Reflexionem-hi.
