Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Pegar o no pegar

Encara que sigui una companyia permanent de l'esdevenir humà, gosaríem dir que la violència, qualsevol casta de violència, és vista, en general, de manera negativa, una pràctica força aliena als afers que ens atenyen; n'hi ha que, ara i sempre, s'hi han mostrat en contra de manera taxativa. La realitat, del passat i del present, tanmateix no convida gaire a l'optimisme; fins i tot els prefilòsofs grecs ens advertien que la guerra és un dels eixos damunt dels quals pivota el món; per bé que faci de mal pair, potser els haurem de donar la raó.

Hi ha un altre rostre, més amable i humà, que ha duit a veure que seria possible fer efectius uns ideals utòpics, entre els quals organitzar un món en què hi senyoregi la pau i l'harmonia, en què el pacifisme sigui el sant i senya de les persones i dels pobles; admiram qui s'hi ha deixat la pell, en aquesta temptativa, i qui l'ha vista possible i n'ha escrit pàgines reveladores i admirables, com és ara Joan Mascaró, un dels més grans conterranis de qui podem estar orgullosos; per desgràcia, la balança de resultats és negativa per a aquesta opció. La força i la brutalitat han enterrat arreu les solucions pacífiques i dialògiques, considerades unes eines inútils, inservibles per resoldre, com dirien els polítics d'ara, els problemes que «interessen la gent».

L'oferta de violències és diversa i inesgotable, com gairebé la resta de productes del mercat; molts l'hem vista, diríem, d'enfora, la gran violència, només en forma de relats de guerres i conflictes armats diversos que hem llegit als llibres de història (que, dit sigui de passada, era el que més ens agradava; memoritzàvem noms d'un munter de batalles, presumptament famoses, hagudes aquí i allà, i amb això ens crèiem habilitats per ser considerats uns historiadors competents), o als films, els de guerra figuraven, durant força anys, entre els nostres preferits. N'hem vista, a voltes de prop, en forma de microviolència casolana, si es vol, que, si bé s'hi mira, serveix de mirall a d'altres de més gran calatge.

Qui sap si exercirem de sociòlegs aficionats, però, vist des d'una distància temporal prou objectiva, podríem dir que els nostres anys d'infància i adolescència varen estar sovint, davall de la capa de felicitat que sol revestir aquests anys, amarats de formes i guspires que freguen la violència. La família i l'escola, dues institucions nuclears en el repte sempre complicat del despertar a la vida, recorrien, de manera habitual al càstig i a la betcollada pura i dura, quan consideraven que n'era qüestionada l'autoritat. Molts hem anat a escola amb por, que és una vivència terrible, no perquè haguéssim fet qualque mal fet, sinó per no haver fet els deures o per no saber la lliçó, aquell dia; no era només que intuíem que la mà feixuga del mestre ens acariciaria implacable el clatell o ens ablanirien les cuixes tendrals amb el punter odiós, sinó que més pànic teníem a la humiliació verbal a què, amb tota seguretat, seríem sotmesos. Com és fàcil deduir, totes aquelles dosis de violència escolar no varen servir de res. El crit i el puny no s'adiuen precisament amb el tarannà de qui té la missió de deixondir l'esperit. Encara que tot allò va ser com a de rialles, vora el que vàrem veure i patir a l'hora de fer el servici militar.

Ara, a França, s'han proposat de derogar uns articles del codi civil napoleònic, encara vigents, que prohibiran la violència física i verbal contra els fills; sorprèn que hi hagi qui s'hi oposi, i més que hi hagi països que ni s'ho hagin plantejat.

Compartir el artículo

stats