Ja sabeu en què consisteix la pràctica de saludar-se: quan unes persones entren en contacte o se separen, si no són totalment desconegudes, i en segons quines ocasions baldament ho sien, han d'intercanviar unes expressions, és a dir, s'han de saludar.
Aquestes expressions, si bé tenen significat en tant que són signes lingüístics i pertanyen cadascuna a una llengua determinada, no designen res fora d'elles mateixes. Per dir-ho en termes de Roman Jakobson, no exerceixen la funció referencial, sinó la funció fàtica del llenguatge. Els qui han estudiat una micoia de semàntica m'hauran entès. Si no és el vostre cas, no vos preocupeu i tirau endavant. I perdonau-me tots aquesta concessió a la pedanteria.
Les fórmules de salutació depenen de l'ocasió, del moment del dia, de la relació jeràrquica que hi ha entre els qui se saluden, de la categoria social de cadascun i d'altres factors que ara no record ni fan falta per al meu objectiu.
Com que aquest escrit no és un treball d'investigació ni a prop fer-hi, no parteix de cap enquesta planificada, sinó simplement de la meva observació espontània de la conducta dels meus paisans i un poc dels residents a Ciutat.
Les fórmules bàsiques de salutació eren i potser encara són: "bon dia", de quan comença la jornada fins al dinar. Per a després de dinar, el "bon dia" ha quedat desplaçat pel "bones tardes", amb molta prepotència: si passat migdia encara dius "bon dia", possiblement l'interlocutor t'increparà amb un "que encara no has dinat?". El "bones tardes" és de clara procedència castellana. Són indicis del seu origen forà, el plural, que no apareix a cap de les salutacions genuïnes: no deim "bons dies", ni "bons vespres", ni "bones nits", a la castellana, i el mot "tarda" mateix, estrany al vocabulari mallorquí: per anomenar l'interval que hi ha entre el dinar i el vespre, tenim "capvespre" i "horabaixa", si bé aquests noms no se fan servir per saludar: no deim "bon capvespre" ni "bon horabaixa". Això seria un argument a favor de mantenir el "bon dia" fins que fa fosca.
Curiós era l'ús del "bon vespre" i el "bona nit". Deim "nit" al període de les 24 hores del dia solar en què fa fosca; però, quan ens referim a la part de la nit en què les persones corrents encara no s'han colgades i duen certa activitat, li deim "vespre", que no té equivalent exacte en castellà. Doncs bé, un ús ben mallorquí, que se perd a les totes, era que el "bon vespre" servís de presa de contacte i el "bona nit", de separació, com ho és l'adéu. Així era possible que, en pocs instants de diferència, s'emprassin tots dos. M'entendreu amb la descripció d'una escena ben possible:
Un comprador entra dins un establiment i diu:
-Bon vespre. Teniu cafè molt?
-No, l'hem acabat.
-No res, idò. Bona nit.
Com dic, és un ús propi dels pobles. A Ciutat, si qualcú avui et diu bon vespre és per ultracorrecció, pensant-se que el bona nit és castellanisme. Als mallorquins vells, quan un conferenciant, posem per cas, inicia la intervenció amb un "bona nit", ens fa l'efecte com si l'acte s'hagués acabat.
Una consideració especial demana el "tenga", reducció del "bon dia (o bona nit) tenga". És comparable al castellà "buenas". Diria que avui està en recessió, segurament perquè n'han fet befa: per què em deis "tenga" si no em donau res?
En contrast amb el "tenga", que és per acurçar, ha entrat la tendència a allargar les salutacions: del "tenga" hem passat al "que tengui un bon dia", i si és en divendres, "que tengui un bon cap de setmana".
Recentment s'ha introduït el "fins ara", equivalent a "fins després", "fins més tard" i "a reveure". En mallorquí, "fins ara" és correcte, però orientat al temps anterior al moment en què es parla, però no al de després. Així podem dir "fins ara hem conversat", però no "fins ara conversarem". He sentit qui ha dit "fins ara" quan partia de viatge.
