En Paul Krugman, premi Nobel d'Economia, escrivia no fa massa al New York Times sobre el declivi econòmic i industrial de Puerto Rico. Aquest declivi s'explica en la dificultat de l'illa de desenvolupar un avantatge competitiu en l'activitat manufacturera, avantatge normalment basat en un o varis dels següents factors: una força de treball qualificada (com passa a Alemanya), salaris baixos (com per exemple, a la Xina) i/o un avantatge logístic d'estar a prop dels principals mercats, clau en un moment com l'actual en el que les empreses valoren molt disposar de cadenes logístiques àgils i ràpides. Puerto Rico no gaudeix de cap dels factors, tampoc del darrer al ser una illa allunyada dels principals mercats.
Desafortunadament, per les seves característiques tampoc el sector turístic sembla ser un bon camí per a llevar a Puerto Rico del declivi econòmic. Com és obvi, les Illes Balears sí compten, afortunadament, amb aquest atractiu turístic, però pateixen els mateixos mals que Puerto Rico en el què concerneix a l'activitat manufacturera. El recent anunci del tancament de la fàbrica de Cemex de Lloseta molt probablement respon a aquestes forces de fons, a l'igual que d'altres casos com el de Bimbo i Coca-cola recentment, Buades i Majorica fa més anys, i més en general en l'evolució de la manufactura Balear els darrers anys i dècades (mentre la indústria manufacturera suposava el 5,6% del PIB l'any 2000, el 2017 era només el 2,9%; dades INE).
Tot i això, i dins aquest context desfavorable, hi ha marge d'actuació per a les empreses manufactureres a les Balears? Hi veig dos camins. En primer lloc, explotar les sinèrgies d'estar a prop del potent i vibrant sector turístic de les Illes. Aquestes sinèrgies poden aparèixer de vàries maneres; per exemple, via accés als turistes-consumidors, i pel reconeixement que aquests poden atribuir a determinats productes de les Balears (per exemple, en el sector agroalimentari). En segon lloc, les empreses a les Balears han d'apostar per models de negoci basats en la qualitat i la personalització del producte, centrats en segments específics del mercat, per a competir amb rivals més grossos, amb un major volum de producció que els permet explotar economies d'escala i gaudir de menors costos, però poc adaptats als gustos de determinats segments del mercat. Aquesta estratègia suposa, per tant, emfasitzar la innovació (i disseny) i la internacionalització (cercar aquests segments de clients també de fora de les Illes i d'Espanya).
Hi ha prou exemples d'empreses a les Balears amb aquesta aposta estratègica. Fa un temps van venir d'Huguet Mallorca a la UIB a explicar-nos la seva peripècia empresarial: com a partir d'una tradició de molts anys enrere en el sector de les rajoles, i després les bigues i les peces de ciment, van decidir reformular l'empresa tornant a les rajoles hidràuliques, innovant en el procés de manufactura, amb productes personalitzats i un elevat nivell de disseny. Un altre exemple, com ens explicava fa uns mesos un interessant programa d'IB3tv, "Sabates d'Inca, de Yanko a Camper", és el de Carmina; també a partir d'una tradició familiar en el sector del calçat, fabriquen sabates de gamma alta a Mallorca, i les venen a les botigues que tenen a les principals ciutats del món (Nova York, Paris, etc.).
En qualsevol cas, aquestes opcions de les que disposa la manufactura a les Balears no revertiran la tendència agregada del sector: les forces econòmiques de fons són les que són. Tot i això, davant les múltiples problemàtiques del turisme a les Balears (massificació, preus lloguer habitatge, medi ambient) sovint es fan crides a diversificar l'economia demanant, entre d'altres qüestions, una aposta per la manufactura. Com he dit, aquest em sembla ser un camí poc realista, almanco pel què pot suposar en termes agregats; el què cal és gestionar bé el turisme i els reptes i problemes que ens planteja.
* Professor de la UIB
