M'arriba la notícia, a través de col·lega i amic Maurici Cuesta, que a França el sistema educatiu recupera el dictat com a activitat pedagògica. M'imagín que l'escàs domini de la llengua de bona part dels estudiants deu haver portat e Ministeri de l'Educació Nacional a recuperar aquesta pràctica, de més que demostrada utilitat per a la bona adquisició d'alguns aspectes del domini de la llengua, com ara l'ortografia.
Personalment, em consider més aviat d'influència cultural anglosaxona. Sempre m'ha agradat més la visió liberal de món, partidària de fer i deixar fer, poc intervencionista i poc dirigista que no la francesa, de tall més napoleònic, més estructurada i més inflexible en molts aspectes. Em permet de remetre el públic lector a la descripció del jardí anglès i del jardí francès que un altre col·lega i amic, en Santiago Beruete, fa al seu magnífic llibre titulat Jardinosofía. La comparació s'entén de seguida.
El dictat, certament, és quelcom molt francès. L'educació nacional francesa havia practicat el dictat durant segles, i n'havia fet fins i tot matèria d'espectacle. De fet, ho ha continuat sent quan el costum de fer dictats declinava dins les aules, a l'educació reglamentada. Cada any, a França, es fan dotzenes de concursos basats en el dictat. De fet, d'altres tradicions a l'interior de l'hexàgon, com ara l'occitana o la de Catalunya nord, també l'han adoptat. Així, la dictada occitana que cada any organitza el Comitè d'Agermanament Occitano-Català augmenta de participació amb cada nova edició. I amb la dictada catalana que es fa a Perpinyà ocorre tres quarts del mateix.
Naturalment, en aquests concursos, guanya qui fa menys faltes d'ortografia a l'hora de recollir el dictat. Així mateix, se sol buscar algú que tengui un bon domini de la llengua i que esculli un text realment difícil, amb punyetetes que s'hagin de superar si (i només si) es té un molt bon domini de la llengua escrita. Evidentment, en els tres casos esmentats, e dictat com a espectacle públic té un component reivindicatiu. En el cas de francès, se sol reivindicar com a llengua de cultura i sol servir per crear consciència davant la invasió de l'anglès. I en els casos del català i de l'occità serveixen també com a element d'autoafirmació (en aquest cas, ben clarament, enfront del francès, malgrat situar-se tan clarament dins la tradició francesa).
No sé si a Itàlia, on l'ensenyament de la llengua és molt més enciclopèdic que a la majoria dels països amb llengües romàniques, s'ha abandonat mai, la pràctica del dictat. Si a França es recupera, evidentment, és perquè abans s'havia abandonat.
Entre nosaltres, defensar el dictat constitueix poc menys que una heretgia. Només és permesa per a algunes personalitats perifèriques al sistema, com la del col·lega i amic (i àdhuc poeta) Sergi Torró, que es vanta de fer-ne amb tota naturalitat. En el seu cas, emperò, compta amb suports pròxims que també en valoren la pràctica. Començant pel meu. No ens hem de privar, entre molts d'altres, del plaer d'una certa heterodòxia.
A hores d'ara no hauria de fer falta justificar la necessitat de fer dictats, especialment quan s'ensenya llengua. Per això no m'hi entretendré. És elemental. Sí que, per acabar, m'agradaria prendre'm la llicència de fer-ne un elogi. Fer dictats contribueix a fixar els coneixements ortogràfics dels alumnes (o de qualsevol persona que en faci pràctica; en el cas de Catalunya nord, d'Occitània i de França, hi solen participar personalitats prou reconegudes). I no només contribueix a l'assentament de l'ortografia, sinó que, a través de la pura imitació, serveix per construir bé les frases i redactar amb un mínim de coherència (si els textos escollits per fer els dictats són adequats i valuosos). Així mateix, ajuda a promoure la reflexió sobre la llengua escrita, ja siga a través de la correcció com si es fa mitjançant l'autocorrecció, habitualment encara més útil. Per aquests senzills motius contribueix a reforçar la disciplina menta (i l'autodisciplina), amb elements avui completament bandejats com ara la memòria. (Tot i que, per cert, els que primer la varen abandonar ara ja comencen a dir que potser s'hauria de replantejar una mica la qüestió, perquè la memòria és a la base de qualsevol aprenentatge). Per tot plegat hauria de ser tan obligatori fer dictats com hauríem de bandejar les programacions de departament de més de quinze pàgines i les programacions d'aula, sense matisos.
Potser m'estic fent vell. Pensant-hi un moment, m'ha vengut al cap que segurament aquestes reflexions són pròpies d'aquella època arcaica en què per cursar el batxillerat calia estar alfabetitzat.
