Vergonya. Vergonya aliena. No podem sentir una altra cosa. Les conclusions de la comissió parlamentària del Pacte Educatiu ens fan envermellir. Una comissió que va nàixer amb la renúncia de Ciudadanos a participar-hi. Això és el que els importa l'educació i les Illes Balears. Una comissió on Podem i el PP han marcat negre sobre blanc quin és el seu model en un document que es titula "Pacte". Això ens fa sentir llunyania. Una llunyania plena d'incomprensió. Freda. Fins i tot, bruta. Pacte: Convenció solemne entre dues o més persones. Convenir: acordar. Acordar: Posar-se d'acord, haver-hi acord entre dues o més persones o coses. Surt al diccionari. No és gens difícil.
Al si d'Illes per un Pacte es va estar gairebé dos anys parlant, debatent, i sobretot, acordant, consensuant. Pactant. Pacte. Que no han entès Podem i PP d'aquest mot? Que no han entès d'aquesta paraula que uneix, que solda, i no que separa? Per què condemnen, una vegada més, la possibilitat de construir un model educatiu del S.XXI i amb garantia de continuïtat?
Vergonya. Vergonya aliena. De la fórmula cercada pel desenvolupament de la comissió del Pacte. Ens ha avergonyit des dels seus inicis. Un fórmula triada pel govern que evitava la discussió entre els partits, quan aquesta discussió era fonamental. L'única manera d'arribar a bon port. L'elecció -gens casual- consistia en un seguit de compareixences (73!) que finalment es varen fer interminables i sovint, absurdes. Per què? Amb quin objectiu? Per buscar raons on l'acord era l'única raó? Les úniques compareixences que haurien d'haver-se produït són les d'aquells experts que podien haver posat llum en dubtes derivats del debat entre els partits. De les expertes que podien desembussar amb els seus coneixements aquells punts de confrontament o de desacord entre els polítics.
Vergonya. Vergonya aliena. No només dels partits. Perquè els sindicats "tradicionals" també ens produeixen un sentiment d'oprobi. Uns sindicats que sota la màxima "aquest no és el nostre model" s'han desmarcat del Pacte Educatiu malgrat tots els esforços per encabir-los dins d'ell. Que aquest lema siga el mateix que en Bauzá declamava als quatre vents quan governava no els deixa en molt bon lloc: "aquest no és el nostre model" expressava l'expresident una vegada sí i una altra també davant les reivindicacions d'un model educatiu públic, de qualitat i en català.
Vergonya. Vergonya aliena. En veure com la frase "Els grups parlamentaris Popular i Podem no coincideixen i mantenen diferents posicions" es reitera en 20 ocasions al llarg del document. Justament d'això es tractava. D'arribar a acords. No ens importa el seu model. Ja el coneixem. El que volem és un model estable, durador i on tothom se senti còmode. Sindicats i Bauzá. PP i Podem. "Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem" diu Albert Sánchez Piñol a la primera frase de la "La pell freda".
Vergonya. Vergonya aliena. De la manca d'alçada política en un assumpte cabdal. De vital importància pel nostre futur. Vergonya de veure com aquells que tenen a les mans el timó per fer un canvi de rumb que ens aparti de l'actual tempesta, i així sondejar mars més càlids i temperats, vulguin continuar navegant dins del temporal que està a punt de fer sotsobrar la nostra nau. Vergonya de la manca de reconeixement d'un fet històric, únic arreu del món: un pacte educatiu narrat des de la base de la comunitat educativa, des del lloc on conviuen aquells que sustenten tota l'estructura d'aquest món tan magnífic que és l'educació. Pactes hi ha a diferents llocs del món. Sorgits des de la base, Balears és pionera. Si això hagués succeït a Finlàndia seria exemple reiterat en conferències, articles, llibres i documentals. Ningú es profeta a casa seua.
Vergonya. Vergonya aliena. De veure com el PP repeteix fins a 7 vegades el mateix paràgraf al llarg de l'informe de conclusions. Es parli del que es parli. Com un infant empipat que té una enrabiada i no atén a raons.
Vergonya. Vergonya aliena. I en definitiva, tristesa. Tristesa en veure com finalment, el que es pot imposar és l'interès individual d'uns pocs per sobre dels interessos col·lectius d'aquells que han de bastir el nostre futur com a societat: els infants. Pena en apreciar com les ànsies de poder d'alguns partits i sindicats fan de l'egoisme la seua bandera, sense adonar-se'n que una petita renúncia no és una derrota, sinó una possibilitat d'apropar-se a una solució llargament cercada. Aflicció en comprovar la falta de generositat d'alguns que diuen treballar en la millora de la societat.
La vergonya, la vergonya aliena, però, se sol transformar. I davant d'un moment tan important com el que estem vivint (malgrat el remorós silenci i oblit de tanta gent) aquesta vergonya es deu transformar. Malgrat el cansament de les voluntàries d'Illes per un Pacte. Malgrat la lluita incessant contra gegants quixotescos que faran l'impossible perquè res canvii, sobretot el seu poder i influència. Haurem de marcar a foc la frase dels experts educatius Hargreaves i Shirley ( La cuarta Vía, 2012) quan diuen que "Els propòsits que defineixen una visió futura de la societat no haurien de ser decidits exclusivament pels governs. Són una qüestió de compromís públic de ciutadans i membres de les comunitats, que poden elevar l'esperit públic". Per això, la vergonya s'ha de transformar. No sabem en què. No sabem quan. No sabem com. Només sabem que passarà.
*President de l'Associació Professional de Docents d'Eivissa
