Entendré per ofici, la manera de guanyar-se la vida practicant alguna art mecànica. Possiblement no sempre el terme serà ben adequat als casos de què tractaré. Parlaré d'oficis que han desaparegut, la majoria per culpa de la inexorable evolució de la vida determinada pel pas del temps.
Sense seguir cap orde, començaré referint-me a un ofici del qual molta gens ni tan sols recorda el nom, com he pogut comprovar. És el de memorialista. Els memorialistes eren persona que redactaven documents per compte d'altri, especialment cartes, però també instàncies i similars, i omplien impresos. Eren indispensables en aquell temps en què moltes persones eren analfabetes o bé, si no ho eren de tot, no aconseguien expressar-se per escrit de manera presentable. Se trobaven en aquest cas molts de pares que tenien un fill a fora fent el servici. Destacaven aquells memorialistes de carrer que hi havia a Barcelona, a un espai públic de prop de la Biblioteca de Catalunya. Instal·lats davant una tauleta amb una màquina d'escriure, allà es devien guanyar la vida. Avui, amb els mòbils, whatsapp, twitter, facebook, i altres enginys, ja no en queda ni un per mostra i, de la documentació, cada cop més complicada, se n'encarreguen les gestories, que deuen cobrar més car.
Han desaparegut els llustradors de sabates, que abans trescaven carrers cercant clients, però n'hi havia de fixats a qualque lloc, que podia arribar a esser tot un "salon". En record un de Barcelona, de gran prestigi, situat a un xamfrà de l'encreuament de la rambla de Catalunya i el carrer de València, on solies haver de fer coa de tants d'usuaris com hi trobaves. A Ciutat, n'hi havia un davall la porxada de la plaça Major, vora el començament del carrer de Sant Miquel, amb un banc elevat (pintat de vermell, com que el veja), on s'asseia el client. El darrer llustrador que record era de Barcelona i treballava al costat de la font de Canaletes, al començament de la Rambla. Era insòlit perquè no cobrava per parell de sabates, sinó per sabates separades. No sé si mai se veia en el cas de llustrar una sabata tota sola.
No deu quedar cap matalasser. En el meu poble n'hi havia que feien feina a domicili: esponjaven la llana dels matalassos, després de desfer-los. Llavors la componien, cosien el matalàs, que prenia forma amb ajuda d'unes vetes que els travessaven damunt davall. Les vetes s'hi introduïen amb unes agulles molt llargues, amb un cós ample perquè hi pogués passar la veta. Estufaven la llana, abans apilotada, atupant-la amb un venable i així la deixaven ben flonja.
Les màquines d'escriure, mecàniques com se suposa, rebien atenció d'uns operaris que venien a netejar-les i lubrificar-les. Generalment t'hi abonaves, els pagaves una quota i passaven periòdicament. Ara els ordinadors amb les impressores han retirat les màquines d'escriure, fins i tot les elèctriques. Jo encara tenc una antiga Olivetti, que va molt bé, però he d'esser jo qui, amb les meves poques manyes, li presti assistència.
Si obríem el capítol dels reparadors d'objectes, hi trobaríem els adobadors de paraigües. En el meu poble n'hi havia un que tenia portal obert, amb feina a bastament, perquè se'n vivia. Avui, quan s'espenya un paraigua, el tiren i en compren un de nou, amb el consegüent augment de residus.
No he estat a temps de conèixer cap adobador de cossis i ribells. Anaven pels carrers oferint els seus servicis amb un crit característic. Era el temps en què els ribells i objectes semblants eren de fang, terrissa o material afí. Els recomponien unint els trossos romputs amb unes gafes de plom. Pel porxo de ca nostra n'hi ha qualcun d'adobat així, que hauríem de conservar pel seu valor antropològic. Ara ribells i ribelles són de plàstic. Si s'espenyen van a parar també al caramull de residus.
El Diccionari de l'Institut defineix xarlatà, amb el femení corresponent, si bé els qui en feien solien esser mascles, com "persona que, procurant atraure la curiositat dels passants, els oferia remeis i articles diversos lloant llurs avantatges, preu excepcional, etc". Aconseguien reunir un rotlo d'oients. Eren vertaders artistes de l'oratòria. Fa anys que no n'he vist ni sentit cap.
La descristianització galopant dels nostres dies deu haver determinat la desaparició dels escolans. Em referesc a la figura de l'escolà major, dit també sagristà, adscrit de manera permanent a una parròquia o església important, amb sou i seguretat social. No sé quantes en deuen quedar que conservin qualcun dels escolans supervivents. Eren especialment útils perquè coneixien a la perfecció el cerimonial de les celebracions anuals, com les de Setmana Santa, molt més bé que no els ministres de les darreres fornades.
Segurament podria anomenar més oficis extingits o en vies d'extinció. Aquest article no és d'investigació ni a prop fer-hi. És una evocació sentimental d'unes persones que prestaven uns servicis que de vegades encara trob a faltar. Vivien al marge de la burocràcia laboral avui imperant, sense auxilis ni prestacions del govern, exercint mansament el seu ofici, la majoria amb consideració social nul·la. Molts ja no són en aquest món. Déu els tenga acollits posseint la recompensa que els anuncia la segona de les benaventurances.
