Els escrits d'acusació de la fiscalia davant el Tribunal Suprem i l'Audiència Nacional en els quals demana que els líders socials i polítics i els comandaments policials catalans siguin condemnats a unes penes forassenyades de presó són un capítol més de la dramàtica befa en què Espanya ha convertit l'enjudiciament de l'independentisme català. De ben segur que ja ho saben: peticions de 25 anys de presó per al vicepresident Oriol Junqueras i de fins a 17 anys, en diferents gradacions, per a la resta de processats. Vagi per endavant que qualsevol pena que es pogués arribar a demanar constituiria una autèntica arbitrarietat fonamentada en mentides, en tergiversacions barroeres dels fets i en l'extensió del tipus delictius fins a on convingui i més enllà. Però encara cal afegir-hi el greuge insuportable que significa que el patiment ja infligit als acusats „nou dels quals són a la presó d'ençà un any„ i l'amenaça dels mals per venir siguin perpetrats des de les altes instàncies d'un estat que es proclama de dret.
En el fons de tot del cubell putrefacte en què s'ha convertit l'Estat espanyol hi és present una por tan cerval com atàvica a permetre l'expressió de la voluntat democràtica dels ciutadans. Per això, verbigràcia, està vedat qüestionar la monarquia i, per descomptat, la unitat sagrada de la nació espanyola, no fos cosa que el sistema s'esberlés en un instant. D'això „ de l'integrisme a ultrança i de les concepcions essencialistes„, en podem fer responsable proper el substrat incòlume del franquisme que va impregnar fins al moll de l'os l'estructura sencera de l'Estat. Però trobaríem fàcilment segles enrere els orígens històrics d'aquesta voluntat irredempta d'Espanya per anihilar qualsevol dissidència, de tal manera que la dictadura franquista hauria representat només un contínuum. És per aquesta raó, perquè venim d'on venim, que el règim del 78 parla i actua amb esquemes eminentment autoritaris. I, amb la qüestió catalana sempre latent o, com ara, viva i en constant ebullició, els paorosos instruments que el poder esgrimeix es palesen amb tota la seva magnífica cruesa.
De fet, la màquina repressora de l'Estat -implacable, brutal, despietada- s'ha engegat amb una eficiència que sembla que sempre ha estat aquí. Al costat i al servei -com si no!- dels privilegis, de la corrupció, de l'endogàmia, del nepotisme, del curs fluid de les clavegueres i, per descomptat, de la defensa a ultrança i sense miraments del dogma de la unitat d'Espanya. A partir, doncs, de la idea que la suprema raó ho ha d'aclaparar tot, s'entén que sigui un exercici perfectament inútil tractar d'analitzar en clau jurídica els escrits d'acusació de la fiscalia. Al marge que la lletra maldestra i tendenciosa es vegi venir d'una hora lluny i provoqui una pesantor d'ànim mala de suportar, enlloc trobareu un relat mínimament coherent amb la realitat dels fets. I enlloc trobareu tampoc que aquests fets, recreats a major glòria de l'objectiu incriminatori que es persegueix, tinguin cabuda en els delictes que es pretenen (hi afegiríem, en cap delicte).
Anotem que els escrits d'acusació de la fiscalia són un calc fidel de les resolucions que ha dictat el Tribunal Suprem aquests darrers mesos. La feina ja estava feta -gràcies!-. Ara, per boca de la fiscalia, l'Estat ha palesat una vegada més la simbiosi perfecta de les instàncies que intervenen en contra del procés català: jutges, fiscals, cossos policials, mitjans de difusió, poders econòmics... Vet-los aquí tots junts, l'odi ancestral a les expressions de catalanitat, l'ànsia repressora, l'afany de venjança, la voluntat d'escalivar Catalunya per a les properes dècades, la decisió ferma d'implementar una mena de pànic col·lectiu que s'escampi arreu...Així doncs, com que els aparells estatals es mouen en el context d'una indissimulable predeterminació de tot allò que s'ha fet fins ara i que s'ha de fer en el futur, podem tenir per ben garantida la condemna. Serà una condemna general, extremadament dura, però amb algun lenitiu (que explicarem més avall).
La condemna està decidida perquè no han arribat fins aquí per fer-se els tous en el moment clau. I no hauran mantingut nou persones privades de llibertat durant un període que voltarà, quan la sentència es dicti, els 20 mesos, per dir, després, que anaven errats, que els acusats se'n poden anar a casa seva ben tranquils i que els perdonin les molèsties. I, altrament,està decidida i serà condemnatòria perquè tots els poders de l'Estat empenyen en la mateixa direcció i a hores d'ara és inevitable que s'acompleixin els seus designis. Del tot inevitable.
Però n'hi haurà de lenitius. Vegem. El Tribunal Suprem ha assumit des del primer moment el rol de principal protagonista en l'empresa. El qual paper, per una altra part, hauria pogut rebutjar amb el senzill procediment de resoldre que la competència per instruir i jutjar no li corresponia, com de fet no li corresponia (el competent era el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya). Però, quan s'ha sumat al projecte amb un entusiasme tan eloqüent, és perquè sent i viu la croada en contra de l'independentisme com a cosa pròpia, val a dir-ho, amb passió. Doncs bé, les passions acostumen a ser males companyies a l'hora de pensar i decidir de forma equànime i, per això, el Tribunal Suprem ha comès errades d'un embalum proporcional a l'ardor amb què s'ha abraçat a la causa contra els infidels.
Algunes d'aquestes errades ja no tenen remei, com la de mantenir empresonats els processats de forma obertament injusta a partir d'una òbvia presa de partit (gens edificant, per cert). Però com que diferents tribunals europeus, innombrables juristes de prestigi i una associació de magistrats ja li han dit, al Tribunal Suprem, que la violència que esgrimeix per sostenir les seves incriminacions no la veuen enlloc i com que la consideració que pugui merèixer la justícia espanyola està sota mínims a mig Europa, saben que han de canviar lleugerament de rumb.
Anticipem, per tant, que el Tribunal Suprem actuarà en una quàdruple direcció a l'hora de sentenciar: recuperar el crèdit (i semblar que són independents, justos i benèfics); fer-se més presentables davant l'opinió pública europea i els tribunals internacionals que algun dia revisaran la seva sentència; apaivagar la més que probable reacció d'indignació de Catalunya, i tractar d'evitar el creixement de l'independentisme a les properes eleccions catalanes que, si les eleccions locals li han estat profitoses, es convocaran probablement en conèixer-se la sentència (que s'anuncia, diuen, pels volts del mes de juny de 2019). Com voldran aconseguir-ho, tot plegat? Amb l'absolució dels acusats pel delicte més greu de rebel·lió i la condemna per sedició, la qual cosa suposaria una sensible rebaixa de les penes que anirien, si fa no fa, dels 8 als 15 anys, i amb unes absolucions afegides que, si de cas, només afectarien els acusats que no haguessin estat privats de llibertat.
