Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Munar

Notes de tall

Jaume Munar

Voler i no poder

La diputada de Podem Laura Camargo anunciava fa pocs dies que no es presentarà a les primàries de Podem per entrar a les llistes de les properes autonòmiques. Després de les expulsions de Huertas i Seijas i la fugida de Salvador Aguilera al grup mixt, la seva renúncia culmina el desmantellament del grup parlamentari que va signar els Acords pel Canvi. El daltabaix s´ha estès fins a l´ajuntament de Palma i és una incògnita el que pugui passar al Consell. En qualsevol cas, el que és cert i segur és que Podem Balears té el greu perill de què aviat no el reconegui ni sa mare. Encara que, ben mirat, això tan cert és avui com ho era fa tres anys, perquè Podemos no té mare, sinó un pare que, ara per ara, és l´únic que es reconeix en la sucursal del seu partit a les Illes, dissenyada -per fi- a la seva imatge i semblança.

El que l´any 2014 es coneixia com el "partit dels cercles" ha acabat convertit en el "partit de la línia". Un "línia oficialista" recta i fèrria que, a les Balears, es materialitzà en el triomf a les últimes primàries de Mae de la Concha, la candidata desitjada pel líder del partit i el seu politburó. La derrota de Laura Camargo en aquella votació explica gairebé tots els moviments de les darreres setmanes. I és que en el camí que va dels cercles a la línia, el que mai no ha deixat de ser Podem és el "partit dels egos". En aquest sentit, la gran errada dels ara damnificats va ser principalment una: oblidar que, en el partit dels egos, Pablo és el rei. Quan l´any 2014 la direcció de la formació va decidir que seria la cara d´Iglesias, i no el logotip de la formació, la imatge que encapçalaria les paperetes de les eleccions europees, molts dels parlamentaris i regidors decebuts no donaren la importància necessària a un fet que, en qualsevol altre partit -especialment en els denominats d´ultradreta- hauria suposat un escàndol majúscul. Aquell pecat d´infantesa és l´origen de moltes de les malures que han afectat la formació des d´aleshores. Íñigo Errejón, Tania Sánchez i la resta de desapareguts sota la immensa faç del líder en poden donar fe.

A dia d´avui no existeix cap partit -ni els que per antiguitat compten amb una banqueta de suplents ben nodrida- que es pugui permetre el luxe de presentar-se a unes eleccions sense que repeteixi ni un dels diputats que els ciutadans han vist als mitjans durant quatre anys. La situació generada en el si del partit morat és d´un risc electoral elevadíssim, però sembla que és un preu que la direcció està disposada a pagar per tal de depurar la dissidència. Després d´uns quants anys d´exposició directa a la radiació del líder, Mae de la Concha i Juan Pedro Yllanes representaran amb la fidelitat adequada els seus desitjos, però està per veure si la quota de poder intern que ells i els seus s´han assegurat compensarà la destrossa provocada. En qualsevol cas, la seva alegria ja és compartida per la resta de partits de l´hemicicle que, amb la renúncia de Camargo s´eviten una dura contrincant. Les diputades, a més, afegeixen a aquesta alegria la d´estalviar-se comparacions poc favorables amb una líder que s´havia guanyat el respecte de la Cambra en temps rècord.

Tanmateix, la generositat d´Iglesias a l´hora de repartir alegries entre els adversaris ja ve d´enrere. És especialment simbòlic que, abans que es fundés el partit, les seves primeres intervencions en un canal d´àmbit estatal no fossin ni a La Sexta ni a Cuatro, sinó a Intereconomía, on feia d´sparring de Jiménez Losantos i Vidal-Quadras. Anys més tard, Carlos Dávila, antic directiu del grup Intereconomía i expresentador d´Ib3 -sí, els excessos de Matas no es limiten al Palma Arena- va afirmar en una entrevista que va ser el CNI qui va maniobrar per tal que Iglesias aparegués al canal conservador. L´objectiu, segons Dávila, no hauria estat altre que debilitar el PSOE.

A la vista dels esdeveniments, la suposada maniobra del CNI va ser un èxit. Però, al contrari del que es pretenia inicialment, Podemos no només no ha enderrocat el "régimen del 78" ni ha expulsat "la casta", sinó que s´ha acabat convertint en el major garant de la seva supervivència. I és que en el moment en què el partit morat es va autoproclamar hereu universal del 15-M, va desnaturalitzar aquella onada d´indignació fins al punt d´inhibir-la i fer-la inofensiva. La tebior -inimaginable fa només tres anys- amb què Podemos ha reaccionat a l´intent del Tribunal Suprem d´aturar una sentència pel mer fet de perjudicar el sector bancari és l´evidència més recent d´aquest procés de dilució. Si a Carrillo se li va reconèixer la contribució històrica d´haver liquidat el comunisme a Espanya, la "casta" li haurà d´agrair a Iglesias que l´hagi lliurat de la seva principal amenaça. L´envelliment prematur de Podemos és tan accentuat que, en alguns moments, sembla que la indignació hagi canviat de bàndol i que ara sigui Vox el partit del carrer i els antisistema.

Compartir el artículo

stats